La trappola
La trappola che non acciuffa niente
Si fa dos-cents anys haguéssim reunit tres vellets -un de Barcelona, un de Gènova, i un de Montpeller- en una taverna, segurament s’haurien entès perfectament. Aviat haurien trobat les similituds entre els seus dialectes, i haurien entès les quatre regles que els diferenciaven. De fet, en la seva època, les diferents parles no haurien semblat gaire més diferents d’allò que es coneixia que es parlava una mica més enllà. Haurien fet amistat ràpidament i aviat els hauríem vist xalar. De fet, els noms dels vents ens són comuns.
Si ara repetíssim l’experiment en l’època actual, de ben segur, el resultat seria decepcionant. Més enllà del “bonjour”, “buonasera” i el “torero”, poc trobarien a dir-se. Sortiria el tema del Barça, el cop de cap d’en Zidane, i poca cosa més. No trobarien paraules ni les expressions comunes que permeten animar una conversa. Els mots sonarien freds i l’incomoditat seria manifesta. I és normal, el ligur ens parlaria toscà, l’occità s’expressaria en parisí, i el català, ben probablement, s’intentaria fer entendre en castellà. En realitat els tres parlarien tres llengües ben allunyades.
Aquest és el resultat d’haver pres com a model les anomenades llengües internacionals, o també anomenades universals. El procés d’homogeinització en ha fet creure que si apreníem aquestes llengües tan importants, ens entendríem amb qualsevol persona en qualsevol racó de món, quan en realitat, ens ha fet incomprensible la parla de països que s’amaguen a pocs centenars de quilòmetres de casa nostra. És el preu de l’universalisme nacional del provincialisme estatal.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
tu l’anomenes universalisme nacional… jo li diria provincionalisme estatal
París es un “provincialisme” ? Provincialisme, mas de quí ?
Ièu, puslèu diriái “nacional-egemonisme” o “ego-republicanisme” o “imperialisme” … Amb un grand problèma d’arrogança e de tecnocràcia productivista, amb un prèst bancari -inicial- dels banquièrs de Luc (un endeutament justament).
“Je suis français donc je pense” … coma auriá pogut escriure Descartes. Mas Descartes explica pas qu’un francés pensa monovalent lo monde, monovalenta la planèta, donc al contrari de qué pensávan los Grècs e los Romans abans la cristianizacion, lo monde miègterranenc.
La pluralitat es la normalitat umana pertot, lo contrari es lo modèl francés, es inumanitat. Lo modèl francés l’an copiat los fondadors d’Itàlia actuala e de l’Espanha dels amics de Primo de Ribera e puèi de Franco (de totes las colors politicas actualas en Ejpaña de la democràcia madrilenca).
Quand entendi ‘une et indivisible’ en França dins la boca d’un supausat intellectual de la “diversité culturelle”, es encoratjant car aprèp, França a sempre perdut un boçin de territòri tradicional de l’ego-nacional-jacobinisme.
Un post impecable, concís, amb una idea de fons subversiva, intel·ligent, original i que, en definitiva, em sentiria molt content d’haver escrit jo mateix. Felicitats per aquests encenalls (i també per l’agilitat en incorporar les aportacions dels comentaristes).
I perdó per la trivialitat, però he pensat en aquells que sempre t’amollen que amb l’espanyol pots comunicar-te amb no sé quants milions de persones de tot el món. ¿Volen dir comunicar-te amb tots a l’encop o d’un en un? Perquè de totes maneres és una monstruositat d’idea que més aviat em fa venir ganes de fugir…
….fer-nos tots iguals als “altres” que ja ho són d’iguals a ells mateixos. Quina pena que les ratlles als mapes siguin artificioses.
“el ligur ens parlaria toscà, l’occità s’expressaria en parisí, i el
català, ben probablement, s’intentaria fer entendre en castellà”
Absolutament genial, bravo. Un gran escrit. Una gran tristesa compartida.
Salut
Parlem-ne
Nacionalisme d’Estat = nacionalisme egemonic, nacional-expansionisme, nacional-productivisme, puèi imperialisme, puèi ambe son administracion es un bonapartisme (forçadament centralista), e al final es colonialisme (ambe l’importacion de populacion per far la gestion d’un país o territòri sotmetut).
Es pas una teoria de sciéncia politica, es un praxis. Per plan destriar lo tot, cal legir mantunes libres :
Monserrat Guibernau sobre los nacionalismes (jà vièlh)
Cornelius Castoriadis sobre «de la cité et des lois» (2007~), e «Histoire et création» (2009), edicion francesa Le Seuil.
Mai tanben los filosòfes europencs de tot escantilh, per exemple Jürgen Habermas, en francés «Après l’État-nation, une nouvelle constellation politique» es un pauc seguidor de mòde, mas n’i a tant d’autres !
Per exemple un libre de conselhar, de Na Catherine Colliot-Thélène, «le désenchantement de l’État, de Hegel à Max Weber» edicion francesa «Les Éditions de Minuit», 1992.
E per clavar, « l’État et la langue» Robert Lafont, edicion francesa sulliver.
Bona lectura.