La trappola

Em mirava l’altre dia pel 33 un documental dedicat a la revolució cultural de "Mao Zedong". Un ex-militant i activista del "Partit Comunista Xinès" explicava una marxa que van fer per zones rurals i aïllades de la "República Popular", explicava com entraven a les cases dels pagesos i cercaven i destruïen qualsevol simbologia religiosa que poguessin trobar, a les imatges es veia com feien miques un esplendorós Buda que deuria fer més d’un metre d’alçada. Posteriorment arribaven a la que havia estat l’antiga casa del dirigent xinès, assenyalaven un camp que segons deien havia estat llaurat pel mateix Mao amb les seves pròpies mans, s’hi acostaven talment com si fos un temple sagrat, amb reverència s’agenollaven i agafaven un grapat de terra que veneraven com la relíquia d’un nou Déu. L’activista comunista que ho explicava declarava que just en aquell moment es va sentir desencantat de la revolució, "-en aquell moment vaig entendre que el comunisme era la nova religió"- raonava desil·lusionat.

Quelcom de semblant els succeeix a "Ciutadans -Partido de la Ciudadanía", han alimentat tant el discurs del monstre nacionalista que el seu discurs suposadament "no-nacionalista" ha acabat per ser una simple obsessió (i persecució) de qualsevol mena de simbologia que no sigui la seva pròpia. De la seva acció política en podem deduir que el que de debò preocupa als ciutadans és si oneja la bandera espanyola en els ajuntaments catalans, si en Mikimoto anomena "país" al "País Basc", o de si 11 catalans decideixen fer un partit de costellada sense la rojigualda al pit. Veient l’absència de crítica a altres simbologies de caràcter patriòtic espanyol en podem deduir que els "Ciudadanos" no proposen l’eliminació de la simbologia nacionalista, sinó la substitució d’uns símbols nacionals per uns altres, tal com es va substituir la imatge de Buda per la de Mao. "Rosa Díez" ja ens va mostrar fa uns dies que el discurs que hauran d’emprendre els ciutadans a partir d’ara és un nacionalisme sense embuts.

Per la diada han preparat una conferència on s’explicarà la seva visió de l’11 de setembre sota el títol "La veritable història del 11 de Setembre de 1714", fixeu-vos en el detall afirmen que la seva és la veritable, sense admetre de cap manera la possibilitat de diferents interpretacions o visions de la història, es veu que aquesta fama de tenir tants intel·lectuals ja els converteix en portadors de la veritat suprema, com Mao i la seva revolució cultural. Ho podeu comprovar en aquest document pdf on després d’haver-se llegit 4 llibres i una revista, denuncien la suposada manipulació del nacionalisme romàntic respecte la diada. Es veu que el 12 d’octubre no és nacionalisme ni és romàntic, no he vist mai que els "Ciudadanos" hi fessin mai una crítica a la celebració de la descoberta d’un continent on ja hi havia població autòctona.

El document es fonamenta en 9 punts o mentides nacionalistes: (segueix)
1) Al 11 de setembre es commemora la rendició de la ciutat de Barcelona el 1714, després de la declaració de guerra de les Corts Catalanes el 10 de juliol del mateix any al no reconèixer aquestes el Tractat d’Utrecht que posava fi a la Guerra de Successió Espanyola. La guerra no va ser de secessió, com els nacionalistes venen, sinó de successió.
Suposo que quan parlen de nacionalistes es refereixen a persones com jo o que pensen com jo. Doncs no he conegut mai ningú que parlés mai de guerra de secessió, ni ho he llegit a cap article ni a cap bloc, ni enlloc. Només cal fer una petita cerca a Sant Google per entendre que això de la guerra de secessió és una psico-patologia dels propis "Ciudadanos".

2) Madrid, Alcalá i Toledo van lluitar al mateix bàndol que Barcelona.
Segons el discurs dels propis "Ciudadanos" la Guerra de successió no fou més que una lluita dinàstica, si és així, quina importància tindria a quin bàndol estiguessin Madrid, Alcalà i Toledo? Precisament són ells qui en fan una interpretació "nacionalista" al suposar que rera els tres topònims al segle XVIII hi existia certa adscripció nacional.

3) Els catalans no van perdre les seves llibertats civils, sinó que els poderosos van perdre els seus privilegis exclusius. Les Corts Catalanes, lluny de tenir les característiques d’una democràcia, tal com l’entenem ara, representaven als tres estaments (clericat, noblesa i burgesia urbana) als quals, dins del patró feudal de l’Antic Règim, el Rei els havia concedit tal privilegi, relegant totalment a la immensa majoria de la població. Del Rei emanaven totes les institucions.
Vaja, ja hi tornem a ser, la culpa com sempre era de la burgesia catalana. La immensa majoria de la població era bilingüe i en canvi clergat, noblesa i burgesia urbana pretenien imposar al poble les mentides nacionalistes, així el poble esperava impacient l’arribada de l’alliberador Felip V que els permetria a tots parlar lliurement en castellà.

4) La facció a Catalunya favorable al pretendent Carlos no va partir d’una rebel·lió espontània ni popular.
En canvi els que es van mostrar partidaris de Felip V es van rebel·lar de forma popularíssima i espontània, que quedi clar, que ells ho saben del cert, hi eren en persona i ho van veure en directe.

5) El Rei Borbó va regnar sense oposició interna entre 1700 i 1705 fins al punt que el 1701 havia celebrat ?Cortes? a Barcelona, on no solament va confirmar els ?fueros?, sinó que va rebre nombroses donacions.
Franco també va governar sense oposició interna durant 40 anys, també va rebre nombroses donacions, especialment la seva dona, ja ho saben bé les joieries de Barcelona.

6) Els seguidors de Carlos de Habsburgo a Catalunya defensaven la unitat d’Espanya. Tractaven d’imposar el seu candidat al conjunt de tot el país, apel?lant a la llibertat de tot Espanya, recelosos de la influència francesa; lluny, doncs, de qualsevol aspiració secessionista o desmembradora. Els soldats que van ser derrotats l’11 de setembre de 1714 davant les tropes de Felipe V estaven enviats pel general Antonio de Villarroel, que en la seva última arenga els va recordar: ?esteu lluitant per nosaltres i per tota la nació espanyola".
En aquest cas cal dir que interpreten "nació espanyola" a la seva manera, cal entendre quin significat tenia el mot espanyol a principis del segle XVIII i com ha evolucionat fins ara. Per a què Antoni de Villarroel hagués dit el que els agradaria sentir als "Ciudadanos", hauria d’haver dit "nació castellana".

7) El denominat decret de Nova Planta, anomenada en realitat Cèdula Real de Nova Planta de la Reial Audiència del Principat de Catalunya, organitzava les institucions judicials a Catalunya, respectant les Constitucions i pràctiques prèvies, establint que els lletrats fossin experts en legislació i llengua catalana. Fixava el castellà merament com a llengua jurídica i eliminava els privilegis per naixement en un territori determinat.
Instrucció secreta redactada per Abad de Vivanco, secretari del Consejo de Castilla, adreçada als corregidors de Catalunya: "Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado".
           
8) El final de la guerra va suposar el final de tres segles de decadència de Catalunya i l’inici del seu ressorgiment econòmic. El segle XVIII, lluny de ser un període de declivi a Catalunya, va resultar ser una etapa de particular esplendor i apogeu demogràfic, agrícola, comercial i industrial, que més que fonamentar-se en el comerç internacional, centrat en productes agrícoles, es va beneficiar del proteccionisme de la Corona.
Que fou un període de prosperitat és cert, però per a dir que això fou gràcies al proteccionisme de la Corona, caldria discutir-ho molt àmpliament i no només en quatre ratlles.

9) Rafael Casanova no va ser un màrtir. El dia de l’assalt final de les tropes borbòniques, Casanova estava dormint i, avisat, es va presentar a la muralla amb l’estendard de Santa Eulàlia per donar ànims als defensors. Ferit de poca gravetat per una bala a la cuixa, Casanova va ser traslladat al col·legi de la Mercè, on se li va practicar una primera cura. Després de caure la ciutat a mans de les forces borbòniques, va cremar els arxius, es va fer passar per mort, i va delegar la rendició a un altre conseller. Va fugir de la ciutat disfressat de frare i es va amagar en una finca del seu fill a Sant Boi de Llobregat. El 1719 va ser amnistiat i va tornar a exercir com a advocat sense cap problema fins a retirar-se el 1737. Va morir a Sant Boi de Llobregat el 1743. Un veritable "heroi".
No crec que cap historiador ho hagués dit mai, en tot cas corre la llegenda que es va fer córrer la veu de què Rafael Casanova era mort per evitar les represàlies. Tampoc cal que s’hi escarrassin, la que sí era una heroïna era la meva àvia que durant més de 40 anys per la diada arriscava la seva integritat física per fer la ofrena, i no crec que sabés ni qui era "Rafael Casanova". Tots els estats han creat símbols nacionals a partir d’exageracions, el curiós és que als "ciudadanos" només els molestin quan aquests símbols són catalans.

Al bloc "El badiu dels micacos" també hi podeu trobar un article interessant: "Mentides interessades".

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!