“En un estat autoritari es considera lícit alterar la veritat, re-escriure retrospectivament la història, distorsionar les notícies, modificar la veritat, afegir la falsedat: La informació és substituïda per la propaganda. En tal país no s’és ciutadà, dipositari de drets, sinó un súbdit, i com a tal deutor a l’estat (i al dictador que el representa) de lleialtat fanàtica i d’obediència supina.”
Primo Levi.
Terrorífic escoltar en Zapatero i en Rajoy discutint sobre l’existència de la nació única, amb l’únic argument de 800 folis d’un tribunal polític escollit a dit per ells mateixos. Es creuen tan amb el dret de modificar al seu arbitri el significat de les paraules que fins i tot s’imputen la potestat de decidir si ens tapen o no la boca. Cap descripció sobre el significat i el destí històric de la paraula. La nació la decideix ell, o ell, i el significat dels mots ha estat arrencat al poble. La llengua castellana és propietat de l’estat, i les altres llengües no tenen el dret a utilitzar-se en paraules massa importants. I més de set-cents anys de referències escrites a la “nació catalana” han estat esborrats pel parell de dèspotes a cop de decret. Ells estan per sobre de comtes, reis, papes, poetes, dels escriptors -fins i tots els de tradició castellana- i en definitiva, estan per sobre del poble que ja no és sobirà, o potser no ho ha estat mai. Com deia en Joaquim Ventalló a l’article de La Vanguardia, “La nación catalana” -escrit el 1.978 i plè de referències a la nació catalana al llarg dels segles-, n’hauríem de dir: ignorants, pedants, i ridículs. O com millor els defineix la cita de Primo Levi de l’inici de l’apunt: Totalitaris.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La ‘una, grande i libre’, la de ellos, la de la llei de l’embut: ‘l’ample per mí i l’estret per tú, la que tenen patentada i registrada d’anys i panys amb Santiago i cierra España.
La culpa de tot el que passa és de la classe política catalana, que no sap dir-los prou d’aquest broquil, amb permisivitats com les de Duràn i LLeida & companyia com a màxims exponents, per acabar sempre donant la raó als espanyols.
Sempre han apostat per endinsar-nos en aquest carrer sense sortida i sense fons, en aquest cul de sac i atzucat que acaba engolint-seu tot, on no cap ningú i ni ells mateixos i que ells diuen España.