La trappola
La trappola che non acciuffa niente
Un fragment de Lluís Racionero del llibre "La Mediterrània i els bàrbars del Nord", concretament del capítol "Els àrabs no envaïren Espanya".
En el nostre país es repeteix una sorprenent tendència masoquista a lliurar als altres l’autoritat de les obres pròpies, com si la península Ibèrica hagués estat una permanent tribu de salvatges. Quan els romans ens envaeixen i sotmeten amb sang i foc, es diu que els romans civilitzaren Espanya: ens oblidem que existí Tartessos, ens oblidem de les ciutats íberes, de les calçades celtes, dels banys termals usats des de la prehistòria. Ens oblidem sobre tot del llenguatge. ¿És que abans de venir els romans aquí no es parlava? ¿Ens poden fer creure tal vegada que un camperol de les valls pirinenques aprengué el llatí, quan encara avui en dia no sap castellà? I això mateix cal dir de Galícia. El llatí es devia parlar a les ciutats administratives, als ports i als tribunals; però la immensa majoria del poble ni deuria parlar llatí entre ells, com ara no parlen castellà, ni tan sols no hauria vist un romà, entre d’altres coses perquè no n’hi havia prou per a cobrir el territori que anava des de Baalbek a Cadis i arribar, a més a més, fins a Andorra.
¿Què es parlava aleshores en aquestes contrades? Lògicament la mateixa llengua que ara, però en versió antiga. Un llenguatge no s’eradica si no és per genocidi o per desplaçament total de la població, una cosa que els romans no feren perquè a Roma no hi havia prou gent per poblar l’imperi. Aquí es parlava un llenguatge estès des de la Toscana fins a Alacant i Bordeus, la llengua d’osc, l’idioma dels oscs o antics lígurs que cobria tot aquest arc mediterrani i que fou l’idioma que continuà existint en caure l’imperi. D’ell es deriven les anomenades llengües romàniques que són germanes entre si, però no filles del llatí. El llatí s’emprà més intensament en l’edat mitjana per part dels eclesiàstics i restà en els documents escrits, mentre que el llenguatge vernacle prosseguí la seva mil.lenària utilització oral. D’aquí prové el fet que el català i el valencià siguin comuns, no pas de la conquesta de Jaume I, sinó de la prehistòria. Però tot això no convé als centralistes, els quals prefereixen un llatí conqueridor com a origen de tota cultura.
Rumiant-ho bé, una bona part de raó deu tindre, ¿com pot ser que aquell camperol de les valls pirinenques aprengués a parlar llatí? Quan encara no existia la televisió, ni el MP3, ni el José Manuel Lara, ni els cursos de CEAC, ni el Grupo Balañá, quan ni tan sols s?havia inventat encara l?Àngels Barceló!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pel que tinc entés les llengües íberes (si és que eren diverses llengües) es dividien bàsicament en dues: les del nord i les del sud, les del nord seria la zona que esmentes. Es diferenciaven per la manera d’escriure i potser per altres coses, el problema està en que l’iber es pot llegir però no se’n sap el significat de cap paraula (a propòsit, és realment estrany que no s’hagi trobat cap "Pedra Rosetta", cap document en íber i llatí o grec o fenici, no em crec que a ningú no li interesés estudiar la llengua del poble colonitzat encara que només fos per a entendre-s’hi, més encara quan la llengua aquesta encara es parlava segles després de la conquesta. Com es que se saben tan poques coses dels íbers?).
Bé, quan una llengua desapareix en queda el rastre en forma de substrat en la llengua que es parla després. D’aqui vindria que la zona aquesta coincidis amb Occitania i els Països Catalans (ja vam especular un cop tu i jo si occità i català no podien haver esdevingut la mateixa llengua si les condicions polítiques haguessin estat diferents).