La trappola

La trappola che non acciuffa niente

17 de març de 2009
1 comentari

La gent vol bastó

Continuant amb l’apunt anterior. Uns dies més enllà, el 2 de maig de 1918, Josep Pla ens descriu algunes reflexions més d’en Gori. Si em diguessin que són unes declaracions d’abans d’ahir d’en Xavier Sala i Martín, resultaria d’allò més creïble. En noranta anys, sembla que no hagi canviat res, o millor dit, en tant de temps, sembla que no haguem après res de res.

Al cafè, Coromina fa portar la premsa i subratlla a Gori les notícies del primer de maig. Hi ha hagut en gairebé totes les poblacions principals d’Europa grans manifestacions obreres, malgrat la mobilització i la guerra. A Barcelona, el moviment sindical creix a simple vista. A Palafrugell, l’única força popular real és el sindicalisme de la Confederació.

Gori dóna una ullada per sobre als diaris, i aviat es fatiga.

–Tot això sembla claríssim… –diu tot fent amb la cullereta el soroll clàssic dels cafès, el dring de la cullereta amb la copa de vidre…–. Tot això és un fet. La gent vol bastó, Coromina. Em sap greu de repetir una frase del drapaire Salat, però la seva justesa la fa imprescindible. La gent vol que li racionin el pa i el vi, la carn i el peix. Està cansada d’ésser lliure i ara vol tornar a demanar caritat a un o altre. Ara demanarà caritat a l’Estat, fent cua a les fleques i a les carboneries tantes hores com calgui. Vol tornar als temps antics, a l’Edat Mitjana, a l’època dels gremis i de les confraries, o sigui a l’època dels sindicats, a la misèria, a la fam, a les pestes, d’aquella època. No cal ni amoïnar-s’hi. Tot això veurem, si vivim.

La gent està cansada d’ésser lliure i vol demanar caritat a l’estat. És justament això. Si d’alguna manera vulgués definir la meva generació -i la que em precedeix, i la que em segueix- hi destacaria la poca importància que es dóna a la llibertat i l’obsessió a fer creure que l’estat ens ho ha de solucionar tot. I no confongui el lector crític la protecció social amb aquest afany, tan nostre, de voler tenir-ho tot pagat. Una cosa no té res a veure amb l’altra.

  1. Aquí, el problema, és que no es té ni una cosa ni l’altra. Perquè pagar, els qui paguem, és clar, es paga i bastant, però de coses pagades i d’una qualitat decent i sense gavanyar-hi els recursos n’hi ha ben poques. Aquí paguem unes quantitats desmesurades per una televisió que ni informa ni forma: emet Mira quien Baila. Paguem una Seguretat Social que, de les millors del món en una època, han anat deteriorant  de manera delirant fins aconseguir que hom perdi la paciència i passi per caixa privada. Paguem una educació que han anat desballestant amb una incúria que fa feredat, paguem per un sistema de Correos que sembla més aviat de postes dels XVIII, paguem per uns transport públics que qualsevol que hagi tastat les Rodalies catalanes podrà donar-ne el parer i paguem per uns parlamentaris que, ahir, per exemple, quan Joan Herrara va presentar l’assenyada proposta de no deixar participar en seleccions espanyoles als evasors fiscals van refusar-la amb els vots d’un 25% de l’hemicicle. Jo, que cotizo a Madrid, pago perquè Hermann tertsch totes les vesprades en adoctrini amb una pedagogia de l’odi que seria inconcebible en cap país occidental (llevat d’Itàlia, potser).
    Així que, a aquest tret generacional d’esperar que l’estat ens ho resolgui tot,  hi pots afegir la ingenuitat d’esperar-ho tenint proves que no ho farà i la indolència de no exigir-ho amb tota la força que una societat civil mínimament conscient podria fer. Depriment!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!