La trappola

La primera imatge futbolísitca la tenim al metro, un clònic de Manolo el del Bombo vestit amb l’uniforme oficial de la "selección" i amb el 10 a l’esquena. Aquest també ve a veure el partit? no! no ho veus que tornen de la visita del papa a València? L’acompanyen un grup de noies, van tots ben guarnits amb tot el màrqueting pontifici i empolainats de "rojigualdas" fins les orelles. Una d’elles porta escrit a la bossa commemorativa de la visita papal: "Bárbara, la alemana", l’abanderat nacional li dirigeix unes catòliques paraules "alemana, en Alemania se come una mierda, en España si que se come bien, en España es dónde mejor se come en todo el mundo" mentre l’alemanya li contesta amb cara de bleda bullida "sí, tienes razón" En fi, quina fila que fan.

Un cop arribats a l’institut comencem a repassar el personal, moltes famílies amb nens petits vestits amb l’uniforme de la selecció, alguns estudiants erasmus, joves del país que deuen haver fet algun curset de francès, noies joves amb uniforme i cara pintada, una negreta com un bombó de tiramisú embolcallada només amb un vestit-bandera francesa, caram amb la nova imatge de la república! sí és així ens fem tots jacobins ben ràpid. Sona la marsellesa, tots de peu cantant, serà pot ser el moment més emotiu de la nit. Comença el partit, a tots se’ns fa estrany seguir un partit de futbol asseguts en una butaca de cinema, tot és seriós i correcte, més que un partit de futbol sembla que estiguem seguint un concurs d’hípica. Fins que arriba el penal, crits d’alegria però tampoc no massa, semblen molt segurs de la victòria, com si fos un guió ja escrit. Surt un instant una imatge del president Chirac, tothom se’n riu exageradament de monsieur Chi-Chi com si fos en Tortell Poltrona. Quan arriba el gol italià tampoc sembla que hi hagi molta decepció, tothom confia en el seu equip i sobre tot en Zidane, Zizou! Zizou! criden per remontar la decepció del gol italià. La segona part és dominada pel combinat francès, però tampoc no defineixen i sembla que anirem al temps afegit, i després, l’impressionant cop de cap de Zinedine al rival, no a la pilota, alguns aplaudiments, sorpresa, ningú entén el que passa, el locutor crida desesperat després de veure repetida l’imatge, "mais pourquoi, pourquoi Zizou", forts aplaudiments quan Zidane abandona el camp, -segur que l’han provocat, és sempre el mateix amb aquest jugador- sento que comenten. Finalment decepció absoluta, abandonem ordenadament el recinte, ¿algú vol vindre a fer una cervesa? cap resposta, silenci, cares de pocs amics, resignació, preses per tornar a casa, el 2.010 pot ser. Mais pourquoi?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!