La trappola

La trappola che non acciuffa niente

13 d'octubre de 2005
1 comentari

Irrealitat nacional.

Escoltava aquest matí com la Carmen Chacón defensant el seu estimat president afirmava que Catalunya no es pot definir com a nació a l’Estatut, com les dretes espanyoles deia que s’incompleix l’article 2 de la Constitució. Espanya es dexineix com una i indivisible nació, no es pot per tant dir que Catalunya és una nació per ser una afirmació inconstitucional. Després donava altres receptes com "realitat nacional" i "entitat nacional", Pretén llavors el PSOE "dividir" la nació espanyola en realitats nacionals?, no s’incompliria llavors també l’article 2 de la Constitució? Si utilitzar el terme nació és inconstitucional, segons els seus raonaments també ho serien altres termes sinònims com "nacionalitat", "realitat nacional" o "entitat nacional".

Si els produeix urticària que Catalunya sigui una nació, i el que voldrien és que fora una regió, no els queda un altre remei que modificar la Constitució. Per cert, a la Constitució no hi diu pas que Espanya sigui una nació indivisible, el terme utilitzat exàctament és "indissoluble", el que és indivisible és la "pàtria", a l’associació entre pàtria i nació que fan els nacionalistes espanyols també hi hauria molt a discutir, però tot plegat massa avorrit, als socialistes els recomanaria que llegissin una mica Joan Fuster, tot el que puguin discutir sobre aquests temes ja ho va deixar ben resolt l’escriptor de Sueca. Ho resumia molt bé en una frase d’Eugeni d’Ors: <>.

  1. La constitució no es toca, diuen. Però parlàven de reformar-ne alguns articles pel que fa a la successió monàrquica i també pel que fa a la famosa llei de partits perquè els partits nacionalistes (no espanyols, s’entén) no tinguin el pes que tenen actualment. Olé la democràcia espanyola! Visca la Pepa! És com el típic nen d’escola que tots hem conegut que sempre posava les seves regles per poder fer els equips de futbol de l’hora del pati, però que les canviava quan li convenia per poder agafar els nens que volia per al seu propi equip. I així sempre sortia l’equip dels forts amb l’equip dels dèbils. I així el nen sempre guanyava els partits. És la meva opinió.

Respon a Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!