La trappola

L’Ahmad va arribar de Tetuan a l’edat de disset anys per retrobar el seu pare. No el coneixia gaire. Com a fill petit de la primera de les seves tres dones, no havien viscut mai sota el mateix sostre. Només en recordava algunes estades curtes i esporàdiques a casa. De vegades s’hi estava alguna setmana, sovint unes poques hores. Quan venia el pare, l’Ahmad el sentia com un familiar llunyà més, especialment quan li feia les preguntes habituals de com anava l’escola i el barri. Després dels compliments habituals, agafava per la mà la mare, i es tancaven a l’habitació fins que es feia fosc. I no en tenia cap record concret més.

A l’arribar a Barcelona el retrobament fou fred, però en cap cas rencorós. El pare, tan seriós com afable, semblava comportar-se amb la correcció de qui té una obligació a complir. L’Ahmad, en canvi, el veia com una oportunitat, el camí cap a la nacionalització -ja que la tercera dona amb la que havia estat casat era espanyola-. Fou també l’oportunitat de conèixer alguns dels seus germanastres, i de viure amb ells una de les èpoques més divertides que recordaria mai.

Es pot dir que el pare fou el mestre en la difícil tasca de sobreviure en una ciutat europea. Es tractava de treballar aprofitant qualsevol oportunitat que s’acostés, tant hi feia si era legal com si no ho era tant. Sortir al carrer, i buscar. L’únic límit era el camí de les drogues, -“Diner fàcil, però molts problemes”, afirmava el pare amb l’experiència d’un passat tèrbol. Tenia una furgoneta que era la principal font d’ingressos amb la que feien petites feines de transportistes que cobraven en negre. L’Ahmad també ho combinava amb algunes feines legals, especialment en les temporades de rebaixes i Nadal, on havia trobat un filó en els magatzems d’un conegut centre comercial de la ciutat. De matinada s’acostava al mercat de les Glòries i mirava que podia col·locar, per altra banda buscava si podia trobar alguna bona ganga, però no comprava sovint, només observava preus i rumiava com podria vendre la mercaderia seguint els consells del pare. Una de les feines que més el divertia, era la de robar bicicletes, o part d’elles. Havia après a trencar cadenats, i es tractava de pentinar carrers de matinada. Generalment preferien bicicletes quan més velles, millor. O si hi havia la possibilitat d’agafar qualsevol mena de component: seients, rodes, manillars, timbres,… Així anaven acumulant peces que guardaven amuntegades a l’habitació on vivia l’Ahmad. Quan el pare volia anar a passar uns dies de vacances al Marroc, avisava l’Ahmad, i de matinada omplien la furgoneta fins que no hi cabés una agulla més. I així agafaven l’autopista camí d’Algesires. Si algun Guàrdia Civil els aturava camí del ferri, li haurien respost que era un carregament de bicicletes per ajudar els nens del Marroc. Només ells sabien que revenudes en un mercat on no hi ha bicicletes de primera mà, aquella acumulació de ferros vells, valdria una petita fortuna.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!