La trappola

La trappola che non acciuffa niente

8 de juliol de 2010
6 comentaris

Hi anirem!

Feia dies que no la veia la mare. Quan ens hem trobat, amb la seva mirada d’ulls verds, sempre tant fixa i clara, m’ha etzibat.

– Hi anirem!

Ho ha dit com una afirmació, no com una interrogació o un desig. Me l’he imaginat a la manifestació envoltada de gent, i m’ha semblat fràgil i esgotada, però al mateix temps d’una fortalesa interior invencible, decidida. Sobre tot amb una dignitat que ja no és gaire habitual avui en dia. He pensat com li deu haver estat de difícil arribar fins aquí. Una infantesa trencada per la guerra, la fam de la post-guerra, l’exili del pare, i per postres una dictadura que semblava que no s’hagués d’acabar mai. He recordat com em va explicar que un dia es va adonar que a casa no parlaven la mateixa llengua que s’escoltava al carrer, la llengua que un bon dia va voler aprendre sense que li demanés ningú, i que ha acabat estimant com si fos la seva pròpia. I el compromís amb la democràcia. Compromís que ha fet que no faltés ni unes soles eleccions a fer d’interventora, voluntàriament, per un simple desig de voler votar i ajudar a què tothom tingui el dret al vot. Llavors l’he escoltat que reblava.

– Anirem a la manifestació, i si no ens fan cas, anirem al referèndum, i votaré que SÍ.

Després d’escoltar-la, m’he preguntat com és que hi pot haver cap polític que es cregui amb el dret d’anar davant d’ella. Per dignitat del poble que diuen representar, aquesta vegada, els pertocaria anar al darrera.

  1. Bell apunt … jo també hi aniré; el que més greu en sap és que la meva mare no podrà venir, enllitada com està, però també voldría ser-hi i jo també em pregunto perque els polítics volen ser al davant; però penso ….. serem molts, molts més al darrera i es transformaran en ninotets, moooolt petits i petites.
    Ens veiem dissabte i si no, una gran abraçada a la teva mare ! 

  2. És l’hora dels ciutadans/es.
    Però fixa’t bé: això que diu ta mare i el que dius d’ella és ben bonic i encoratjador. Ací baix, al País Valencià, els pares i familiars, fins i tot la parella i el veïnat sempre et recomanen no clavar-te en eixos temes tan “radicals”; que tenim més a perdre què a guanyar, que podem perdre la feina i ens ho poden posar molt difícil.
    Ací en cara funciona el xantatatge i la por.
    Ahir mateix el president de la Barbaritat Valenciana, Paquito Camps, telefonà a la Universitat de València per pressionar i prohibir la representació d’un obra de teatre basada en l’accident del Metro, què el ridiculitza. Així funciona la societat valenciana. Us envege la llibertat que teniu allà dalt.

Respon a rginer Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!