La trappola

La trappola che non acciuffa niente

29 de juny de 2007
1 comentari

Gomorra i els campions mundials de consum de cocaïna

Del llibre “Gomorra” de “Roberto Saviano“:

Tothom, fins i tots els més atents cap a la pròpia incorruptibilitat, acaben a la presó de les comissions, tots abans o després es descobreixen cornuts, tots acaben amb una infermera polaca. Per què petar de depressió buscant una feina que fa badallar, per què acabar en una feina a temps parcial fent de tele-operador? Esdevenir empresari. Però de veritat. Capaç de comerciar amb tot i de fer negoci de qualsevol cosa. “Ernst Jünger” diria que la grandesa s’exposa a la tempesta. El mateix repetirien els “boss”, els empresaris de la camorra. Ésser el centre de cada acció, el centre de poder. Utilitzar-ho tot com a mitjà i si mateix com a fi. Qui diu que és amoral, que no pot haver-hi vida sense ètica, que l’economia té uns límits i unes regles a seguir, això és només per aquell que no ha nascut per manar, que ha estat escombrat pel mercat. L’ètica és el límit del perdedor, la protecció del dèbil, la justificació moral per aquells que no han sortit a jugar-s’ho tot i guanyar a qualsevol preu. La llei té els seus codis establerts, però no la justícia que és una altra cosa. La justícia és un concepte abstracte que involucra tothom, evitable segons com s’interpreta d’absoldre o condemnar qualsevol ésser humà: culpables els ministres, culpables els papes, culpables els sants i els herètics, culpables els revolucionaris i els reaccionaris. Culpables tots d’haver traït, assassinat, errat. Culpables d’ésser envellits i morts. Culpables d’haver estat superats i derrotats. Culpables tots ells a ulls del tribunal universal de la moral històrica i absolts d’aquell de la necessitat. Justícia i injustícia tenen significat només si les considerem en el concret. De victòria o derrota, d’acte conscient o reflex. Si algú t’ofèn, si et tracta malament, està cometent una injustícia, si en canvi et reserva un tractament de favor et fa justícia. Observant el poder del clan cal aturar-se en aquests raonaments. En aquestes xarxes de judici. N’hi ha prou. N’hi ha d’haver prou. I aquesta és l’única forma real d’avaluació de la justícia. La resta no és més que religió i confessionari. L’imperatiu econòmic és forjat d’aquesta lògica. No són els mafiosos els que persegueixen els negocis, són els negocis que persegueixen els mafiosos. La lògica de l’empresari criminal, el pensament dels “boss” coincideix amb el neo-liberalisme més salvatge. Les regles dictades, les regles planificades, són aquelles dels negocis, del benefici, de la victòria sobre qualsevol oponent. La resta val zero. La resta no existeix. Poder decidir de la vida i de la mort de tots, poder promoure un producte, monopolitzar un tros del pastís, invertir en sectors d’avantguarda, és un poder que es paga amb la vida o la presó. Tenir poder per deu anys, per un any, per una hora. No importa la durada: viure, manar de debò, això compta.

Un llibre molt interessant si voleu entendre el funcionament de la camorra napolitana, com s’estructura i com es connecten totes les xarxes, des del comerç xinès, la falsificació de marques, el negoci negre del tèxtil als suburbis, l’entrada il·legal de mercaderies pel ports, el negoci de la droga amb totes les seves variants i fins i tot una mica de màfia clàssica a l’estil “El padrí”. Però no ens enganyem, per molt que l’acció es centri principalment a la Campània, el cert es que ens està parlant d’una “cosa” molt “nostra”, de fet Saviano ens explica amb tota cruesa com la nostra sucursal de la màfia napolitana, els anomenats “spagnoli”, han arribat a adquirir tant poder que ja són capaços de plantar guerra a la mateixa empresa mare, és a dir, la nova camorra instal·lada a les costes catalanes i valenciana ja és tan poderosa com la napolitana. Sorprèn la poca importància que s’ha donat a la notícia de què ja som els “campions mundials de consum de cocaïna”, només algun comentari en tertúlies polítiques, algun article als diaris responsabilitzant aquest post-modernisme frívol que ens envaeix, però poca cosa més. M’imagino que si una estadística com aquesta l’haguessin rebut, per exemple, a la Gran Bretanya, ja estaria tot el país en estat d’alerta i haurien fet dimitir fins i tot la reina d’Anglaterra, en canvi a casa nostra tot és silenci i que la festa continuï, no sigui que perjudiquem el lliure mercat i tingui conseqüències en l’ocupació turística. Així que la “coca” corre lliurement per les nostres costes, els nostres carrers, pels nassos dels nostres familiars i amics, i aquí no passa res. Ningú es pregunta com pot ser que el consum sigui tan alt i que fins i tots els menors tinguin prou poder adquisitiu per obtenir-ne fàcilment. Pot ser si el preu del gram es tan econòmic serà que la mercaderia corre lliurement sense cap mena d’entrebanc, els circuits de distribució funcionen a la perfecció i això només es possible amb un grau molt alt de corrupció, comissions, permissivitat policial i política. Així els ports esportius continuen creixent, l’aprofitament insostenible del litoral, l’especulació urbanística, i al darrera de tot això un creixent negoci turístic, discoteques, hotels, restaurants, camps de golf, casinos…I blanqueja que blanquejaràs.

  1. El Regne d’Espanya va contribuïr a la cultura a Nàpols, forçant als napolitans a viure amb una mena de maçoneria aliena a les seves institucions oficials imperialistes, i ara Nàpols ens la torna en temps moderns.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!