La trappola

Quan viatjo tinc per costum portar una màquina fotogràfica ben senzilla i discreta, és millor així. Sempre he intentat dissimular-me entre els naturals del país, i quan no és possible, que com a mínim em prenguin per un viatger i no em confonguin per un turista qualsevol, per un euro amb cames. El preu a pagar és evident, les millors fotografies que mai he imaginat han passat per davant dels meus nassos, i jo no he pogut fer res per retenir-les. Tres exemples:

1- Istanbul, un dia assolejat i nítid, amb una calor que esgarrifava. Passejàvem per uns jardins propers a Santa Sofia, quan de sobte vaig veure una parella d’enamorats. Anaven agafats de la mà efusivament. Vaig pensar que serien saudites o d’algun país del Golf Pèrsic. Ella abillada amb una burka, embolicada de foscor. Ell amb pantalons curts, una gorra de beisbol amb l’anagrama NY, amb la N i la Y encreuades; una samarreta Adidas, i unes lluents vambes “Nike”. En veure que els observàvem ell l’agafa pel braç i afanya el pas. Portava la seva amada com si fos el bat de beisbol.

2- Ja dins la península d’Anatòlia, a la ciutat de Bursa. Estem just davant de la sortida d’un institut. Grups de nois i noies xisclen i s’empaiten riallers. Davant tenim un grup de noies amb aire adolescent, porten unes faldilles molt curtes i fan olor de xiclet de maduixa, metres més enllà un grup de nois les miren amb lascívia i sembla que els volen dir res. Enmig del grup, una noia amb vestit tradicional es cobreix el rostre amb el mocador, veiem com parla amb les altres i es mira els nois riallera. Després li podem veure el rostre, tot just quan fa un gran globus del seu xiclet.

3- En algun jardí inconcret que ja no sé on situar. Se m’acosta una desconeguda -no li puc veure ni els ulls- i em pregunta educadament si els puc fer una foto. Tot seguit s’acosta a una altra noia, també vestida amb burka, i m’indica com vol l’encaix de la fotografia. Mentre enfoco me les imagino rient. Tot seguit es despedeixen agraïdes, em pregunten com em dic i jo inquireixo pels seus noms. Rialles i ens despedim. Quan marxen tinc la sensació d’haver fet quelcom de prohibit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!