La trappola
La trappola che non acciuffa niente
Interessant carta d’Armand de Fluvià al diari Avui. Mes avall afegeixo un petit text d’Ortega y Gasset on podeu comprovar com el pensament d’Armand de Fluvià coincideix en bona mesura amb el d’un intel·lectual castellà de principis del segle XX. Avui en dia sembla impensable un pensador castellà que es pugui referir en aquests termes, i encara és prou difícil trobar-ne de catalans, fins i tot dins l’àmbit del catalanisme. Què ens ha passat aquests darrers cent anys? Evidentment la petjada del falangisme, de 40 anys de Franco, encara és ben incrustat al nostre pensament. Vulguem o no en bona mesura encara sóm fills del franquisme. Certs debats no seran possibles fins d’aquí unes quantes dècades, o potser segles.
Espanya, nació de més de 500 anys.
Al debat Zapatero-Rajoy, aquest darrer va dir clarament: “España es una nación de más de 500 años de historia”.
És el que creuen la majoria d’espanyols i un gran nombre de catalans.
Ho tinc comprovat. És el que hom ha estat ensenyant a les escoles des
de temps immemorials. I això és una falsedat històrica que els polítics
de Catalunya haurien de tenir clar i corregir cada vegada que surt. La
majoria creu en la famosa unidad nacional, realitzada, segons
els espanyols, pels Reis Catòlics. És una gran mentida. Hom pot parlar
d’Espanya com a entitat política només des de l’ annexió de la Corona
d’Aragó a la de Castella “por justo derecho de conquista” (són
paraules de Felip V) en virtut dels decrets de Nova Planta. Abans només
podríem parlar d’Espanya com a entitat geogràfica, i encara, perquè el
més correcte seria parlar de península Ibèrica. Quelcom semblant
podríem dir d’Itàlia, entitat política des de la seva unificació el
1860; abans era una entitat geogràfica.
Armand de Fluvià
Barcelona
De “La rebelión de las masas”, de “José Ortega y Gasset”:
Suele afirmarse que en el tiempo del Cid era ya España -Spania- una idea nacional y para superfetar la tesis se añade que siglos antes ya San Isidoro hablaba de la “madre España”. A mi juicio, esto es un error craso de perspectiva histórica. En tiempos del Cid se estaba empezando a urdir el Estado León-Castilla, y esta unidad leonesacastellana era la idea nacional del tiempo, la idea políticamente eficaz. Spania, en cambio, era una idea principalmente erudita; en todo caso, una de tantas ideas fecundas que dejó sembradas en Occidente el Imperio romano. Los “españoles” se habían acostumbrado a ser reunidos por Roma en una unidad administrativa, en una diócesis del Bajo Imperio. Pero esta noción geográfico-administrativa era pura recepción, no íntima inspiración, y en modo alguno aspiración.
Por mucha realidad que se quiera dar a esa idea en el siglo XI, se reconocerá que no llega siquiera al vigor y precisión que tiene ya para los griegos del IV la idea de la Hélade. Y, sin embargo, la Hélade no fué nunca verdadera idea nacional. La efectiva correspondencia histórica sería más bien ésta: Hélade fue para los griegos del siglo IV, y Spania para los “españoles” del XI y aun del XIV, lo que europa fue para los “europeos” en el siglo XIX.
Muestra esto cómo las empresas de unidad nacional van llegando a su hora del modo que los sones en una melodía. La mera afinidad de ayer tendrá que esperar hasta mañana para entrar en erupción de inspiraciones nacionales. Pero, en cambio, es casi seguro que le llegará su hora.
Com diu Armand de Fluvià caldria que els polítics catalans repliquessin i corregissin aquesta idea d’unitat nacional des de temps immemorials, que intenta imposar el nacionalisme espanyol. Si aconsegueixen imposar aquesta visió de la història, aquells mites del falangisme, triomfaran aquelles idees que diuen que la Renaixença és un simple invent de la burgesia catalana. Com a repicó el català no serà res més que l’invent lingüístic d’aquells prohoms burgesos del segle XIX. I Joan Fuster no serà més que un essencialista que en ple segle XX es va inventar una suposada catalanitat dels valencians -no és això la tercera via?-. Els que som catalans sabem que tot això no pot ser cert. Una llengua, un país, i una cultura com la nostra, no pot ser un invent de fa quatre dies. Cal que els ho diguem ben clar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si la unificació d’Espanya va esdevindre pel decret de Nova Planta al segle XVIII i no sota la denominació dels Països Castellans. I la idea dels països que alguns volen anomenar com a catalans que esdevé com una idea de perjuicis i antidemocràtica que va voler ser imposada al segle XX pels interesos espanyolistes postfranquistes de provocar la confrontació entre els nostres territoris i alguns ‘intel.lectuals’ van picar, doncs malament anem.
Per què ni en els millors temps de Macià ni de Companys quan pensaven amb Catalunya, incloien el País Valencià com era ben normal. Això només va ser una idea postfranquista que va collar amb alguns ‘intel.lectuas’ curts de gambals.