La trappola
La trappola che non acciuffa niente
"Benjamin Franklin (1706-1790)" el coneixem principalment -a més de com a un gran científic- com un dels principals polítics impulsors de la independència dels Estats Units, així com un dels pares de la constitució nord-americana. Tenim així la imatge de Franklin com un gran patriota al servei dels interessos nord-americans per sobre dels britànics, però certament aquesta imatge només és fidel a una part de la seva vida, la culminant. En realitat durant la major part de la seva vida Franklin fou un súbdit fidel a la Corona Britànica i mostrava una posició més aviat conservadora de com havien de ser les relacions de les colònies amb la Gran Bretanya. Quin fou l’esdeveniment principal que desencadenà que Franklin s’aliés amb la revolució americana? La resposta són el "Decrets de Townshend (1767)" que implicaven per a les colònies americanes el pagament de taxes sobre productes com el paper, plom, pintura, vidre i te. La justificació era que calia reparar els deutes que havien ocasionat a la Gran Bretanya les guerres contra els francesos i els indis a les colònies americanes, però òbviament la llei topava frontalment amb els interessos de les oligarquies americanes que veien perillar el seu creixement econòmic en conflicte amb una metròpoli que pretenia mantenir els seus privilegis de potència colonial. Franklin diuen que intentà per tots els mitjans de negociar la derogació o modificació dels decrets, així de la impossibilitat d’arribar a un acord en sorgí el Benjamin Franklin que coneixem com un dels pares de la independència dels Estats Units. Es diu que una reunió amb el govern colonial per discutir els continguts del decret entrà Franklin com a súbdit convençut de la Corona Britànica i en sortí com a decidit ciutadà nord-americà, fet que li provocà l’enemistat irreconciliable amb el seu propi fill.
Al nostre país el nacionalisme espanyol està prou ofuscat com per no entendre que el factor determinant és l’econòmic, li treu importància, amaga conscientment les balances fiscals i intenta portar el debat de l’autodeterminació a una simple qüestió identitària. Així ens intenten imposar la visió d’un país fictici al que anomenen "La Catalunya Real", basada en un perpetu enfrontament ètnic, on gràcies al domini mediàtic proven de mostrar una suposada superioritat numèrica d’una d’aquestes dues catalunyes sobre l’altra. Evidentment aquest plantejament només ha pogut ser ideat per algú que viu fora o al marge de la societat catalana, si fos cert que existeix aquesta divisió i la part dominant és aquella de les "sevillanes", el "fino", i el "pescaíto frito" aviat ens trobaríem amb el mateix dilema en què es trobà el senyor Benjamin Franklin en el seu dia. Quin sentit tindrien llavors els peatges de les autopistes? el recàrrec sobre el preu del carburant? els retards a la RENFE? la impossibilitat de crear un hub intercontinental per no perjudicar la T-4? les diferències entre les comunitats autònomes en l’impost de successions? En definitiva, quina justificació es donaria al dèficit fiscal si resulta que els catalans ja som tan espanyols com britànic era el senyor Benjamin Franklin?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!