La trappola

La trappola che non acciuffa niente

12 d'abril de 2010
3 comentaris

Emigrar per fer de banquer

Llegint “Els altres catalans” d’en Francesc Candel. Trobo que el seu encert fou explicar la immigració tal com és: Sense exageracions, sense simplificar, sense crear-ne un mite. Mostrant-ne els beneficis i alhora sense tapar-ne les vergonyes i despropòsits. En el fons la immigració és un fet trist i injust, sovint també indigne, i no s’hauria de tractar com una heroïcitat o un fet extraordinari. És un estil agre que en el seu temps no deuria deixar indiferent i més d’un es deuria sentir incòmode i avergonyit. Apunta tant als immigrants, com a aquells catalans de segona generació, com a aquells de soca-rel. Tothom hi surt retratat i no amaga la duresa del llenguatge quan es produeix l’enfrontament. Aquesta sinceritat hauria de ser el primer pas per arribar a l’entesa, i és just el camí contrari al que s’ha pres en l’actualitat en la gestió de la integració de l’immigració -tant de l’actual com de la provinent de la meitat del segle passat-.

Avui en dia, al nostre país, hi predomina una mena d’ingenuïtat rousseauniana en què es tracta l’immigrant com si fos una mena de malalt al que calgués protegir i dirigir en tot moment, com si no tingués la capacitat de raonar per ell mateix i dirigir els esforços en la direcció adequada. Tot plegat ben allunyat de la realitat i en certa manera amagant un cert tic de superioritat de classe. Ens hem tornat més educats i ara mostrem les pors a l’estranger d’una altra manera. Volem que tinguin els mateixos drets, els volem defensar, però alhora els volem sense papers, perquè en definitiva, això és el que ens distingeix realment. Els volem protegits però no al mateix nivell. Aquesta és la nostra hipocresia.

Us deixo un fragment interessant sobre el fenòmen immigratori a mitjans del segle XX. És només una simple anècdota, però que fa veure l’enorme complexitat del fet. La immigració al nostre país no admet simplificacions de classe, sempre s’ha produït a tots els nivells socials i podeu comprovar com des d’Andalusia també s’emigrava a Catalunya per fer d’empleat de banca.

El Raval, Escenari principal
Impressions d’un espectador preferent (1926-1946)
Andreu Calaf i Anter

En els corrents migratoris, per raons laborals, són prou estudiades les diverses motivacions que els propicien, i per tant és sobrera qualsevol consideració pretensiosa. Però puc referir-me a circumstàncies concretes de Terrassa en el segon i tercer deceni del segle XX. Segons informacions verbals que vaig recollir de persones que podien saber què deien, es va produir una vinguda considerable de persones d’una contrada de l’Andalusia oriental per un efecte “crida” d’arrel ben curiosa. Quan l’any 1919 s’establí a la ciutat la primer entitat bancària forana, el Banco Hispano Americano, per l’absorció de la Banca Marcet & Cia domiciliada al Raval, va produir-se alguna tibantor, pels procediments de treball, amb el personal terrassenc que hi va romandre -que no devia arribar a la desena- segons s’havia convingut. Sembla que per evitar situacions conflictives en una ciutat ja amb fama de tenir la seva població treballadora sota una gran influència anarquista, la direcció del banc nouvingut va fer venir mitja dotzena d’empleats seus de ben lluny, i per tant no contaminats, i així quedava diluïda qualsevol pinya pertorbadora alhora que s’assegurava la continuïtat del treball. Els escollits, joves i solters, provenien d’una vila de la província d’Almeria anomenada Canjáyar. M’havien explicat que de la seva comarca, molt castigada per una pertinaç sequera que causava molt d’atur, n’havien sortit els esquirols que a principis de segle van anar a fer avortar unes vagues a Sevilla. Per aquell motiu van adquirir mala fama tots els treballadors d’aquella procedència.
Els treballadors dels bancs d’importació, que aviat van donar a conèixer la seva ideologia política, molt conservadora i espanyolista, amb aquest objectiu -potser oportunista per tal de situar-se- van ser admesos amb complaença pel salisme terrassenc, i fins i tot hi van militar. Alguns d’ells van casar-se més o menys avantatjosament amb noies d’aquí però sense poder arribar a considerar-se un
“braguetasso” ja que, malgrat tot, només eren uns “empleadets”. Al cap d’alguns anys, en vaig conèixer dos, a través de fills seus, i se’m va fer evident la seva ideologia, molt reaccionària i amb una franca aversió al catalanisme. Quan en la indústria terrassenca va caldre comptar amb personal que aquí no es trobava i, a més, podia ser políticament fiable, aquells empleats de banca, que ja deixaven de ser-ho i s’anaven col·locant gairebé tots en despatxos (oficines de les indústries), van ocupar-se de cridar paisans seus, als quals bona falta els feia una feina segura. En va venir una bona quantitat, i es cridaven els uns als altres, fins a trobar-se gent d’Almeria pertot arreu, i que anaven creant zones pròpies en alguna barriada. Vaig haver de tractar molts d’aquests immigrats per diverses circumstàncies, i em deien que eren de poblacions properes a Canjáyar, de la seva comarca, concretament Ohanes, Rágol i Instinción, que quedarien gairebé deshabitades.

  1. Excel.lent apunt i reflexió,  extensiva a tots els països del món que reben emigrants; és preferible els ‘sense papers’ i continuar éssent educats i hipòcrites, i omplint les butxaques …..
     

  2. És un tema delicat. Jo estic d’acord en que han de tenir els mateixos drets… però veus un exemple com el teu en que s’utilitzen els de fora per influir en els “autòctons” i no ajuda a crear bon rotllo la veritat. A més, que a mi no m’agradaria tenir més Ferias de Abrils ni similars…

  3. Bon llibre el de Candel. Algun cop he dit que a mi em va agradar més la segona part (Els altres catalans 20 anys després) perquè parla de la meva generació. El merir ce Candel en bona part és, com dius, haver parlat de les coses tal com eren. La immigració però també la situació dels barris periferics…

    Llegint això que s¡diu l’Andreu Calaf recordo que en Candel diferenciava entre “emigrant” i “destinat”. El primer tard o d’hora s’acabava integrant (i si no ell els fills) mentre que el destinat no va a buscar-se la vida sinó que el porten i acostumen a ser reacis a barrejar-se amb “indígenes”. Són funcionaris i treballadors de coll blanc com els que diu però també molts obrers manuals, la SEAT i similars contractava així i tots eren una colla de fatxes anticatalans que llepaven el terra quan els visitava Franco. Quan va venir la democràcia tots eren rojos, això sí.

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!