Un 4,4% de share diuen que va ser l’audiència del debat dels candidats catalans per les europees, i no m’estranya gens, si ja la política europea pertany a la marginalitat de les preocupacions del ciutadà mig, el debat català a Europa ja no genera ni la més mínima atenció. Un bon indicatiu de l’abstenció que ens vindrà, però també pot ser un senyal què els pocs que aniran a votar ja tenen el seu vot decidit. En definitiva, per molt sobiranisme que els partits catalanistes vulguin mostrar, a tot el que poden aspirar, és a una lleu millora. I aquest és resultat d’haver convertit el debat polític en una espècie de fanatisme futboler. La gent no canvia habitualment d’equip de futbol, de la mateixa manera, si es converteix la política en un lluita de sentiments, mai ningú canviarà el sentit del seu vot.
Sobre els candidats. D’en Junqueras, m’agrada la seva dialèctica fàcil i directe, però el seu independentisme convençut em costa de lligar amb el tarralledisme dels actuals dirigents d’ERC. En Tremosa em sembla, de llarg, el millor candidat; analitza correctament la situació econòmica i en proposa solucions concretes, però té el problema de ser l’únic candidat que defuig del sentiment i fa política, i això dins un grup de polítics catalans és inadmissible. En Vidal-Quadras té la virtut que sempre ens fa riure, de tant reaccionari ens arriba a semblar entranyable. És com quan llegeixes el setmanari satíric “El Jueves” i arribes a la historieta de “Martínez el Facha”, et fa recordar els temps en què l’extrema-dreta no s’amagava dins el políticament correcte. En Raül Romeva semblava un capellà a punt de fer exorcisme. Els dimonis serien les polítiques neoliberals i la dreta que es vol carregar l’Europa social. Això sí, molta retòrica, però de propostes concretes, cap. I qui se’n va emportar la medalla a la més poca-solta, la candidata del PSC Maria Badia. Parlava com si fos la representant de la classe treballadora (???), en contra dels especuladors, les dretes reaccionàries i les polítiques neo-liberals. Com si el seu partit mai hagués governat res, i com si no tingués cap mena de responsabilitat en la situació actual del país. La culpa de la crisi, evidentment, els 23 anys del govern de CiU i les polítiques neo-liberals de la Thatcher i en Reagan. Si es tracta d’anar a buscar les causes l’any 1.981, jo li proposaria d’anar una mica més enrera, l’any 1.975, quan el monarca Juan Carlos I jurava els Principios del Movimiento Nacional. A diferència de la Thatcher i en Reagan, aquest senyor encara és cap d’estat, cap de l’estat on viu la senyora Badia. Però ja sabem que pel socialisme monàrquic, això de les dretes i les esquerres, és molt variable segons el seu interès particular.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!