La trappola
La trappola che non acciuffa niente
Quarts de set de la tarda, metro línia blava direcció Horta. Un grup de quatre joves en edat de començar a votar parlen sorprenentment de política. Un d’ells, l’informat, imposa aixecant la veu el seu discurs, parla de "Ciutadans", així que activo la parabòlica a veure que diu.
– "Els ciutadans aquests, jo al principi em pensava que eren enrotllats, els veia joves i amb empenta, de veritat que si els hagués pogut votar ho hauria fet sense saber que em feia. Després ja vaig descobrir com són; dolents, dolents! són lo pitjor, dolentíssims".
Els altres tres assenteixen mostrant el seu acord, un d’ells però no ho veu gaire clar, quequejant lleument reconeix que no sap qui són aquest "ciutadans".
– "Sí home, aquell que surt en pilotes al Polònia". Contesta un. "Hòstia, ara ho veig clar, ja sé qui són", respon entusiasmat, "els que parlen mig en castellà mig en català".
Tot seguit comença aquella discusió que he escoltat tantes vegades, independentment si són juvilats, de la generació del maig del 68, o d’aquells que ja comencem a tenir una edat.
– "Però aquest no era el partit del Maragall?".
I així comença la polèmica habitual. Algú proposa que aquest era el partit que estava associat amb el PSC, i en fer fora el Maragall es van separar. Un assegura que són d’esquerres mentre un altre replica que són de dretes. L’informat ens aclareix que no, que no té res a veure amb el PSC, que és un partit independent que va sortir a les darreres eleccions. Finalment sento com la veu tartamudejant s’imposa explicant-nos que té raó, però que li sembla que en aquestes eleccions s’han ajuntat amb els d’ICV. Després un silenci lleu, un instant de reflexió, sembla evident que això d’anar despullat pel carrer és molt ecologista i d’esquerres -de debò-, així que l’informat conclou la discussió: "Efectivament, ara es presenten amb ICV".
Tot plegat em fa recordar l’article d’ahir diumenge d’en Vicent Sanchís: "Sí presentem un sofà, guanyem". Es fa evident, és la millor opció, particularment preferiria un nisprer, -que a més de decoratiu ens donaria alguna cosa de profit-, però es tracta de trobar un candidat prou ample per a fer-nos sentir còmodes sense que faci nosa a ningú. A més, un sofà té l’esperança de vida adient, vuit anys i ja comença a estar vell i passat de moda, llavors el pots arraconar en algun passadís o aprofitant alguna mudança abandonar-lo com a trasto vell -de manera incívica o en dijous-. Ja cal que n’aprenguin els de la resta de partits, els del PSC sí que en saben, ja es poden anar mirant ja la secció Ikea de candidats-sofà per l’any que ve.
Per cert, l’altre dia vaig veure als blocs electorals del telenotícies -aquells que es repassa paraula per paraula el mateix Cardenal Cisneros– que l’Artur Mas havia comprat farigola al mercat, i en Xavier Trias fruita confitada.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo l’anècdota aquesta de que el PSC podia presentar un sofà i guanyar l’havia sentit dir però amb un porc i se li atribuïa (no n’he vist mai cap prova fefaent) al Celestino Corbacho.
D’altra banda. m’agradaria saber perque una part del jovent pot trobar que Ciutadans era un partit "enrotllat" i a que es degut que ara pensin que són "dolents, dolents".
I també. Veig que no tothom enten segons quines ironies de Polònia…