La trappola

La trappola che non acciuffa niente

11 d'abril de 2009
1 comentari

Eixamplencs

Era una pàtria de llogaters, de fugitius de cap de setmana. Els lloguers econòmics permetien de pagar-se una segona residència, i allà és on s’abocaven totes les il·lusions i calerons. Les vesprades de divendres, ordenadament, s’aparcaven els vehicles sobre l’acera i els veïns anàven desfilant. Es saludaven a peu d’ascensor, carregant amunt i avall bosses i trastos. Es tornàven a trobar diumenge per la tarda. Els de platja revenien amb olor de sorra, els de muntanya amb cabassos plens de verdures o bolets. Van tenir la pensada que si eixien definitivament de ciutat, tindrien una vida de cap de setmana. El senyor Boyer i la Llei d’Arrendaments Urbans els van donar l’última empenta, i així començà l’èxode dels eixamplencs. Ben lluny se n’anaren, per no tornar més.

Miquel Bauçà, ho resumia així:

Els llogaters, encegats per la propaganda de la Dictadura, van marxar agitats, qui al Maresme, qui al Conflent. Qui els podrà convèncer que tornin! Allí han perdut el seny i només ruminen si han d’assassinar una masovera o bé l’altra. És vergonyós. I van ser molts qui van fer aquest trasllat animats per llurs psiquiatres. La pau, la placidesa, no la trobaran en aquests paratges llòbrecs, on tot els serà estrany… S’enyoraran, però no tindran la força per a reconèixer-ho. Vagaran muts per la sorra, per les fulles, esmaperduts. Mai no haurien d’haver desertat l’Eixample. Ara: la brutalitat d’aquella dictadura no oferia alternativa. Confio que les coses tornaran a llera. N’estic convençut. Crear un servei de ‘pompes’ fúnebres, que proposés una incineració moderna, ajudaria qui-sap-lo a incentivar-ne el retorn. No haurien de passar ànsia. Podrien triar la fusta del bagul, que seria més espaiós que els corrents, i el dibuix o sanefa de sobre. A cap catàleg no hi mancarien les gregues com a ornament. Per als més capriciosos, hi hauria un servei de maquillatge a l’americana: cremes suavitzants…, per tal d’evitar una impressió de rigidesa… Quin bé poder ser incinerat a l’Eixample. Amb la justícia a la mà, amb la convicció íntima que tot es faria entenimentadament! A Mataró o al Conflent, qui sap com ho farien! Hem de lluitar, bregar, perquè les coses siguin com cal. Déu ens ha donat un enteniment igual a tots. Tenim drets…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!