La trappola
La trappola che non acciuffa niente
Text de "Gaziel" a "Meditacions en el desert", dedicat a la "Biblioteca Nacional". Hi ha coses que mai no canvien.
8 d’abril de 1.948
LA PUTREFACCIÓ CONTINUA.- Ahir es donà possessió, a Madrid, al nou Patronat de la Biblioteca Nacional. N’han fet president al gran escriptor "Azorín". Hauria estat perfecte que aquest fes l’elogi de la Biblioteca i enaltís la responsabilitat dels encarregats de dirigir-la i governar-la. Però el mestre "Azorín" -que sap de sobres la coacció inquisitorial, religiosa i política, que pesa damunt el pensament espanyol; i l’existència d’una censura implacable i capriciosa; la negació més radical del dret de reunió i d’expressió, i la supressió més absoluta de la llibertat de premsa (exactament com a Rússia)- digué, segons ABC d’avui, el següent:
"Se nos confía el tesoro de los libros. La misión es honrosa, pero la responsabilidad es grandísima. Recordemos ahora al invicto Franco, gran Caudillo y magnífico político, que da preponderancia a los valores del espíritu sobre todas las cosas, y sobre esta base custodiemos el tesoro que se nos confía".
Als noms apuntats anteriorment (nota de 25-II-48), cal, doncs, afegir-hi el d’Azorín.
Benavente, Ortega y Gasset, Marañón, Pérez de Ayala, "Azorín", i altres que hi podríem acoblar, no hi ha dubte que son la flor de la intel·lectualitat espanyola contemporània de llengua castellana. Però tampoc no cal dubtar que mai els escriptors més eminents d’aquest pobre país, no havien caigut -des del punt de vista de l’esperit lliure- en una baixesa semblant, que serà fatal, i que és tan gratuïta.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quins paperots van fer molts d’aquest intel·lectuals!
Sempre se’ls dispensa dient que què havien de fer els pobres escriptors si no anar passant, fingir adhesió i tractar de treballar de portes endins per a millorar la situació. Encara rai que entre qui no van escollir l’exili tenim l’exemple de la renúncia total a embrutar-se les mans amb aquestes vergonyoses complicitats d’un Rafael Cansinos Assens o el de qui, malgrat formar part del bàndol vencedor, es juga el clatell en la dissidència interna i acaba a la garjola d’un Dionisio Ridruejo.