La trappola

La trappola che non acciuffa niente

19 d'abril de 2008
4 comentaris

Allò que l’ombra del vent s’endugué

Aquest matí em decideixo a llegir aquell llibre que segons alguns dels nostres crítics vindria a ser un mite català dins la literatura universal. La veritable, la gran, l’autèntica i única novel·la que ha sabut retratar la Barcelona cosmopolita i culte. Haig de dir que el que més m’ha sorprès han estat els elogis a les primeres pàgines: El Sunday Times, el New York Times, el Daily Telegraph, Le Figaro, El Mundo (Sic!), Sunday Telegraph, The Observer, The Washigton Post, El Periódico (re-sic!), Berlin Literatura Critique, fins i tot en Joschka Fischer o en Stephen King. Crítiques elogioses i barroques que no sabria dir quina més exagerada. Per exemple el clàssic de la literatura forense ens el compara amb Orson Welles o Charles Dickens. La més sorprenent però he trobat que ha estat la del New York Times, que m’ha portar a divagar entre dos teories. O bé és que es pot arribar a ser crític literari del New York Times sense haver llegit mai Borges i García Márquez, o bé el traductor a l’anglès es va decidir a refer l’obra, i el resultat és una novel·la que no té res a veure amb l’original.

García Màrquez, Umberto Eco y Jorge luís Borges se encuentran en un mágico y desbordante espectáculo, de inquietante perspicacia y definitivamente maravilloso, escrito por el novelista español Carlos Ruiz Zafón.

        NEW YORK TIMES

Amb aquestes credencials m’he imaginat que l’obra deuria ser -amb perdó- la rehòstia. Àvid començo a llegir i ràpid m’adono que això no està gens fet per mi. Em desmunta qualsevol imatge real de la Barcelona coneguda dels meus pares. Al cap d’unes pàgines, situat en el període 1945-1949, ens descriu un tal Barceló intel·lectual i bibliòfil, que es dirigeix al protagonista amb els següents termes, inquirint sobre el lloc de la troballa del llibre “La sombra del viento”:

-Ya veo Sempere y sus misterios -dijo Barceló- Ya me figuro yo dónde. Menuda potra has tenido chaval. A eso le llamo yo encontrar una aguja en un campo de azucenas.

Arribat a aquest punt ja no he pogut seguir amb gaire entusiasme. He recordat el meu avi Pablo, gran col.leccionador i remenaire de llibres de vell, i per molts esforços que he fet m’ha estat impossible recordar-lo dient paraules com “potra” o “chaval”. He intentat seguir el llibre uns capítols més, però cap allà la pàgina 60 he decidit abandonar. Tot i que sóc d’aquells que sempre s’acaba un llibre que ha començat, que per dolent que sigui sempre crec que hi trobaré alguna cita o capítol digne de ser comentat, en aquest cas no he pogut continuar. He pensat que no hi podia arribar a trobar res d’interessant en les 500 pàgines que m’esperaven. I aquesta és la meva modesta opinió sobre l’escriptor. Encertada, errònia o exagerada, és la meva.

Tanmateix trobo que és d’elogiar que un escriptor sigui capaç de tenir èxit amb tantes vendes, la literatura comercial és necessària en el sentit que arriba a gent que d’altra manera no llegiria mai, i pot ser un bon
trampolí per alguns lectors que un cop acabat un llibre de més de 600
pàgines s’aventurin a un tipus de literatura més complexa. Però el que
no acabo d’entendre és la manca d’una crítica seriosa al personatge, és
com si fos una mena de sacrilegi apuntar les mancances i defectes de
l’escriptor. Podríem parlar perfectament d’un gran professional, però
això de comparar-lo amb en Borges o en Dickens, com si fos un dels
grans prohoms de la literatura universal, pot acabar provocant uns
nivells insofribles de pedanteria entre lectors i gestors (públics i privats) de la cultura que es fa al nostre país.

En canvi aquests dies he llegit i escoltat un bon grapat de crítiques a aquells que critiquen en Carlos Ruiz Zafón, quan en realitat en un mitjà de comunicació no he trobat mai una crítica fonamentada que no fos un elogi desmesurat de l’escriptor. És com si pensar, tenir opinió, o recelar de certa literatura escrita en castellà, fos una mena de delicte a perseguir -recordem les paraules d’en Sergi Pàmies relatives a la fira de Frankfurt?-.

Amb tot el dimecres ja sabem quina serà l’obra més venuda -per golejada-. Centenars de milers d’exemplars, milionades de roses, seguidors ebris del Manchester United, i els Mc Donald’s a rebentar de clients afamats per aconseguir un Big Mac. Y vaya potra que has tenido chaval! Que tens un país que no te’l mereixes.

  1. És que si Borges ni García Marquez no haveren naixcut no hi hauria critics de literatura?  O revolució rusa, cubana, indigenes i declaracions d’independència als països d’Amèrica de Sur?. No serà més bé a l’inrevés?

  2. “És com si pensar, tenir opinió, o recelar de certa literatura escrita en castellà, fos una mena de delicte a perseguir”. Clavada, tu. Bravo!. És exactament això.
    I per cert, aquest Sant Jordi, comprem NOMÉS llibres en català (que prou falta que ens fan a tots).
    Salut

  3. Descrius molt bé un dels excessos més abusius que he percebut en les darreres setmanes. Es diria que avui per avui criticar cert tipus de literatura comercial, o simplement passar-hi per sobre amb indolència, sigui un pecat de lesa majestat. Sembla que no inclinar-nos davant el talent evidentíssim de qui es capaç de facturar i vendre llibres a balquena i no cantar-ne les grandeses en tota ocasió favorable es tracti d’alguna mena de traició a la causa comú de fer caixa. I si actuem així és, no s’estan de recordar-te, és per enveja, per encarcarament i per pedanteria. I encara rai que no acabin tractant-te d’ultranacionalista i feixista, que poc deu faltar…

    Au, demà ja ho sabeu: tots a combregar amb  qui  més faci dringar les guardioles de les nostres  llibreries.

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!