La trappola

L’any 1.999 quan van començar els bombardejos de l’OTAN casualment em trobava a París en una estada d’un parell de setmanes. Pel que puc recordar la decisió d’intervenir va ser una iniciativa més aviat dels Estats Units. Bona part dels estats europeus occidentals badaven boca i van acabar donant suport a l’acció més aviat amb desànim, com un assentiment del germà petit que admet la superioritat de la força del germà gran. Vaig viure la intervenció des del punt de vista dels mitjans francesos i pel que puc recordar, tot i que la postura del govern francès era d’un tímid suport, la majoria de mitjans carregaven molt durament contra els Estats Units, l’OTAN, i l’ONU. Per no dir que la postura que més vaig escoltar era una defensa ferma del nacionalisme serbi, i sobre tot una justificació d’actuar violentament per defensar la integritat territorial de l’estat. Jo en aquells moments el que pensava és que hi havia una població de més d’un milió de persones que corrien el risc de ser exterminades en un procés de neteja ètnica, i tot això era molt més important que quatre monestirs serbis, bressol de ves a saber què. Personalment va ser un moment de canvi en la manera de veure el món; aquell diari que semblava tan prestigiós segons certes esquerres catalanes, em va semblar d’una hipocresia insuportable. Davant la possibilitat d’un genocidi miraven cap a una altra banda i justificaven l’agressor.

Ara, 9 anys després, hem de veure com la França de Sarkozy reconeix la independència de Kosovo, mentre el ministre Moratinos fa el ridícul comparant el Kosovo i la guerra de l’Iraq. Sento basarda de pensar quin final haurien desitjat PSOE i PP en la guerra del Kosovo.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!