La trappola
La trappola che non acciuffa niente
Diumenge a la tarda espero l’autobús, a la parada seuen dues velletes, una senyora d’una cinquantena d’anys espera recolzada al vidre. S’escolta el soroll fatxenda d’una moto de gran cilindrada, a l’arribada del semàfor anterior veig com l’intrèpid pilot comença a fer el cavallet, penso que no podrà control·lar la màquina, i efectivament, com si fos una imatge ja viscuda, uns metres més enllà perd el control, pilot i moto surten disparats. Veig com l’aparell passa a tota velocitat a escassos quatre dits del meu nas fins anar a petar al final del carrer, al següent semàfor. Crida tothom, per uns instants pensem el pitjor, m’acosto corrent al pilot que s’aixeca sense donar temps a què l’ajudem, malgrat les cremades sembla que està sencer -"joder, joder, la puta", crida confirmant-nos que està il·lès. En pocs segons arriba l’ambulància, se l’enduen i retornem tots a la parada, les dones encara espantades es planyen del pobre noi, no són de cap manera conscients que per poc no acabem tots quatre a l’hospital, la velocitat que portava l’aparell podria haver enviat a l’altre barri a més d’un.
Arribo a casa, engego el televisor, fan la F1, un locutor explica que Hamilton quan s’atura als boxes hi té un equip d’amics que li preparen el cotxe en pocs segons, en canvi quan ho fa Fernando Alonso només hi troba un equip d’enginyers que li fan la feina. Més tard em desperta un veí cridant esverat -"venga, venga, venga…..venga, venga,…", al televisor hi veig els dos McLaren rodant en paral·lel, en Hamilton resisteix i tot seguit escolto una mena de crits esfereïdors, el pis de dalt sembla "La matança de Texas", -"la putaaaa!- escolto que crida abans del silenci. Hores més tard les notícies ens parlen d’aquest prodigi de "torero" anomenat José Tomás, es veu que és tan bon noi, i a més tot un heroi, un prodigi, un artistàs. Diuen que a la Monumental també s’hi havien arribat un grup de manifestants anti-taurins, tot plegat semblen quatre arreplegats segons el noticiari. I després arriba el futbol, sonen uns pocs petards, pareix que ha marcat el Mallorca, a la ràdio diuen que l’equip illenc resisteix fins que finalment el murri Raúl comença a finir el somni blaugrana, cauen els gols al mateix temps que es repeteixen petards i coets, el barri sembla una revetlla de Sant Joan anticipada, el veí torna a cridar, ara esvalotat i eufòric. Tot seguit recordo que hi ha algú que es creu que Barcelona és una ciutat d’esquerres i hem de deixar-nos de debats identitaris.
Respon a Joan Arnera Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sí noi, aquí això de "deixem-nos de debats identitaris que no interessen als ciutadans" només apareix quan la cosa va de Catalunya. Quan el que es defensa, i explícitament, és la identitat espanyola, tot va la mar de bé i és "lo mas normal del mundo". I el pitjor és tota la gent catalana que s’ho creu.
Apa, a resignar-se!