La trappola

A les "engrunes" d’en Joan Oliver llegia aquest diumenge el següent:

Encara avui queden quatre gats que mantenen el discurs antiesquí i encara avui algun projecte de nova estació o d’ampliació d’una estació ja existent ha de fer front a una certa oposició, però en termes generals, l’esquí té bona premsa i els poders públics miren de facilitar-li la vida, conscients com són de la seva repercussió positiva en l’economia del país. Quan sento els tronats discursos antigolf penso sovint en l’evolució que ha tingut la percepció social de l’esquí i acabo convençut que els mateixos que avui tancarien tots els camps de golf d’aquí a uns anys els donaran subvencions. El que fa una certa mandra és haver d’esperar deu, vint o trenta anys perquè s’imposi la lògica i es foragiti la demagògia. Què hi farem! Per als malpensats, aclareixo que l’esquí que a mi m’agrada és el de fons i que a golf no hi he jugat mai de la vida.

Ja que l’esmentat article es refereix a la demagògia, em pregunto quin argument és el que es fa servir per afirmar que els camps de golf i les pistes d’esquí són beneficioses per l’economia del país, a quin estudi s’hi pot referir? i exactament, de quina economia estaríem parlant? i concretant, a quin país es refereix i qui en són els beneficiaris? (Segueix…)

El tros de terra que podeu veure de la fotografia que he enganxat en pot ser un molt bon exemple de què és discutible l’afirmació de Joan Oliver. La Vall d’Alinyà, un dels municipis més grans del nostre país però també un dels més deshabitats, viu a la falda del cim del Pedró dels quatre Batlles (2.383 m.), situat a la serra del Port del Compte que acull l’estació d’esquí del mateix nom, i un camp de golf, que tot i que ha estat fora de funcionament durant una dècada, l’any 2.005 es va reactivar la seva utilització. El poble d’Alinyà, lluny d’una ruta habitual d’accés a les esmentades pistes d’esquí mai ha rebut cap influència positiva de l’estació hivernal, no hi ha cap habitant que hi treballi, rarament hi ha cap esquiador -ni golfista- que s’hi aturi per pernoctar o per fer-hi una menja. Els beneficis que ha deixat així el negoci de l’esport hivernal a l’esmentant municipi són gairebé nuls, pràcticament cap jove ha pogut continuar vivint al poble, els fills d’Alinyà avui els trobaríem repartits entre La Seu d’Urgell, Solsona, Oliana, Andorra i altres localitats pre-pirinenques, els menors de trenta anys que viuen encara a la localitat els podríem comptar amb els dits de la mà. La major part del territori va ser comprat ara fa uns anys per Caixa Catalunya, on la Fundació Territori i Paisatge hi fa una important inversió de protecció, estudi i recuperació de la flora i fauna autòctona. Els estudis però són massa recents per a veure l’impacte ecològic de les instal·lacions de Port del Compte, tanmateix no cal massa ciència per comprovar-ho, pregunteu als vellets del país i veureu com us parlaran d’un munt de fonts avui en dia desaparegudes o amb un flux d’aigua ben exigu: A la font de la Rata un petit rajolí, la font d’Ordiet un fil d’aigua, la font Vallonga ja és només un grup de comes on només hi trobes aigua de pluja, la font Podrida ben eixuta, l’Aiguaneix podríem dir que no té ni la meitat de cabal d’un parell de dècades enrere, la font del barri de Llobera ben seca, i igualment aquella que trobem a tocar de Cal Celso, pot ser l’única que es manté a un nivell constant seria la font del Gavatx -ja situada en un altre cantó de la muntanya-. De fet fa poc al poble s’han hagut de fer importants millores a la xarxa de subministrament d’aigua, un dels dipòsits que abastia el poble s’ha assecat i ha calgut una important inversió per fer arribar l’aigua des d’un altre punt -l’Aiguaneix-. Curiosament tot aquest estrall es va començar a notar des que es va començar a generar neu artificial.

Suposo que hi haurà qui podrà discutir que els estralls que he descrit no són conseqüència de les pistes de esquí ni del camp de golf, a aquell que en sospiti li recomano que visiti la Vall i en comprovi la meravella, "val la pena córrer el risc?" I tot per la diversió d’uns quants que no s’aturaran ni 2 minuts a contemplar el paisatge!

Hi havia una dita popular que ens fa veure com n’eren d’abundants i quina importància tenien les fonts en el passat, deia així:

Aigua de les set fonts beuràs
i tots los teus mals guariràs

Si ens deixen, és clar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!