Desenllaç rutinari d`’una història que va durar més de vint anys
S’ha llevat una mica més tard de l’hora habitual, i ha seguit la rutina de sempre. S’ha calçat les sabatilles d’esport i ha sortit amb la gossa a fer una estona d’exercici pel parc, com cada matí. Pràcticament ha fet el cirtuït habitual, potser l’ha allargat un pel més, li sobrava temps. Puja a casa, omple el bol de la gossa, s’assegura que la Iris ja s’hagi llevat, entra a la dutxa. A les vuit, fa un crit a la Teresa i al Roc, ella ja brandava, ell encara mandrejaria una estona. Esmorza, com gairebé sempre, llet de soja amb cereals i una peça de fruita, i després s’afaita i es pentina, i com sempre procura que el pentinat li dissimuli discretament les entrades.
Entra a l’habitació i tria la roba, i procura fer una elecció neutra i gens significada. De dilluns a dijous sol dur vestit fosc, camisa discreta i corbata, però els divendres va lleugerament més informal, pantaló de cotó i americana, sense corbata. El que s’escau, atès el lloc on ha d’acudir, és anar sense corbata, un aspecte massa formal pot jugar en contra teu, i dona la casualitat que és divendres, i la moda del casual friday li permet aquesta petita llicència sense que sembli que vulgui donar una apariència artificial
Paraules d’ànim pels petits, demà ja és cap de setmana, avui tinc una reunió a la ciutat, surto una mica més tard, ens veurem al vespre. Espera la dona mentre es prepara un cafè – ha dormit poc, aquesta nit, cal un cafè carregadet – i quan ella arriba se’n van plegats, agafen el cotxe i en deu minuts es planten a l’entrada del lloc on van.
La deixa a ella a la porta i va a aparcar, i després es reuneixen a una sala durant poc més d’una hora, una reunió de la que, per molt tensa i dramàtica que sigui, els detalls no venen al cas perquè en acabar s’alcen, i van a unes oficines a l’altre costat del carrer, i unes funcionàries de capteniment adust que només fan broma entre elles omplen uns formularis i demanen els carnets, i després tothom signa i ell va a recollir el cotxe, i paga 3.35 euros – hagués dit que hem estat més estona – i després es dirigeix a l’estació dels Ferrocarrils, i agafa el tren, tot plegat ha perdut unes tres hores.
A les dotze quarts d’una hi ha seients de sobra i fins i tot fa el gest de recollir un diari gratuït i donar-li un cop d’ull, però després es queda pensarós mirant enlloc.
A l’estació de Les Planes entren dos músics peruans amb guitarres i flautes i canten una cançó sentimental d’adéus i d’esperances, i ell s’adona horroritzat que li estan a punt de saltar les llàgrimes, i durant un parell d’estacions lluita aferrissadament per mantenir la compostura, però a Muntaner s’aixeca i baixa, tot i que ell para a Provença, i a l’andana s’alegra que la música hagi acabat, mentre espera el següent tren, que tot just tarda tres minuts.
Tantes històries d’amor i desamor novel.lades o portades al cinema, i el dia que et toca dir adéu no pots aguantar-te el plor, l’amor ha mort i és l’hora de seguir el camí procurant no mirar enrera, i sobretot evitat l’espectacle ridícul i melodramàtic d’un home plorant pel carrer.
Al següent tren ningú no parla, i l’home queda sol amb els seus pensaments. Es queda sol.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Salut! en moments difícils, no s’ha de desesperar, busca (i troba!) el cantó menys dolent a les coses: ara ja s’ha acabat tot el patiment, els equívocs, la tensió… pots aturar-te a reflexionar i afinar el rumb: un final pot ser el començament de moltes coses.
Però, per sobre de tot, ànims!!!