Elegia valenciana

El que m’ha semblat més divertit de les erudites declaracions sobre la llengua dels valencians al segle XII de l’alcaldessa de València, na Rita Barberà, ha estat que hagi fet servir precisament una traducció de Josep Piera. No em puc ni imaginar la sorpresa de l’insigne escriptor pensant lo difícil que deu ser traduir de l’àrab clàssic, per a què després et diguin que l’àrab i el valencià són una mateixa llengua. Ací podeu llegir una divertida i assenyada proposta d’Àngel Canet Català a Rita Barberà per a solucionar el conflicte lingüístic.

Al-Russafí el va traduir Josep Piera en un magnífic llibre de poemes, "Poemes de l’orient d’Al-Andalus". Molt recomanable, o més ben dit, "racomanable", ja que avui en dia el llibre es troba exhaurit i només el podreu trobar en alguna llibreria de vell, es veu que és així -amb aquesta indiferència- com hem tractat sempre els escriptors del nostre país durant segles, i així ho seguirem fent, és la nostra idiosincràsia, tant al sud com al nord.

Sigui com sigui pels que tingueu curiositat us deixo transcrit "Elegia valenciana", tot esperant que "Edicions 62" ens faci una segona edició del llibre.

ELEGIA VALENCIANA

Amics, què té el desert que s’ha amerat de perfum?
Què tenen els genets que els caps tomben com borratxos?
S’ha desfet l’almesc pel camí del zèfir
o és que algú ha dit el nom de València?
Amics, atureu-vos amb mi; parlar d’ella
em du la frescor de l’aigua a les entranyes ardents.
Atureu-vos de gust i assacieu-vos la set,
la pluja ha de vindre a regar la Russafa i el Pont.
És la meua terra i enllà, essent un ocellet
vaig emplomar les ales i vaig tindre el meu niu.
Inici de vida dolça en ser fadrí primerenc.

(segueix)

Enllà ens mudàvem les robes, precioses de joventut,
i ara anem nus d’ornaments tot i que ella duga flocs.
Ai la llar dels anys primers! Com de lluny ens hem quedat!
Ai país que ara recorde xop de llàgrimes vermelles!
Ser la pàtria d’un infant obliga a estimar-la sempre?
Cap terra no hi ha semblant, plena d’almesc i jardins;
els rierols, les ribes teixides d’or i argent
que són flors, tarsies del blanc camí de la nit.
Bella com allò millor d’una vida que fou dolça,
alegre com l’instant tendre de la joventut perduda.
Diuen: el paradís ens descrius. Jo els conteste:
"i com preteneu que siga l’altre paradís d’enllà?".
València és la maragda per on corre un riu de perles.
És la bellíssima dama que Déu féu jove i eterna.
València té els matins lluents, pel sol
que juga amb el mar i corre per l’Albufera.
Els vents harquen les estrelles amb llurs flors
i cap dimoni, per por, no s’acosta molt prop d’ella.
Tot i la separació que ens fa distants i tan lluny
València és la perla blanca que em du llum per allà on vaig.
Qui, amb tanta lluentor, s’assembla més a la lluna?
Quan pense en aquells llocs, sent perdut allò més dolç de la vida.
Amics, ella és la pàtria que estime, davant la qual sóc humil.
Mai no vaig abandonar-la -d’així ser, que les sandàlies
no tornen a besar els seus prats verds- fou el respecte
a una terra d’homes lliures i de joves ben valents
allò que em féu partir lluny; occits han estat tots ells.
Els vels grisencs de la mort els bressolen sota terra.
Tots han passat, com cavalls al galop o fugissers estels.
Tots et rebien, amb conversa intel·ligent, i en apagar-se
llurs vides ja van ser com lluna després del ple.
Aquesta és la glòria d’aquells homes, la pèrdua dels quals
primer em féu plorar i ara ha encès aquestes brases.
De tanta tristor no trobo qui la pena em distraga ni m’alegre.
Si pregunte als viatgers esperant notícies bones
elles me les donen roïnes; si els conte coses amables
que llavors hi vaig conèixer, ells em parlen d’un turment:
aquell rostre, el de l’amic, perdut per sempre en la mort.
Insomne saludant l’albada, jo gaudia mirant el seu rostre.
Era un xicot generós. Destre en llança i la ploma.
Alt i lleuger, talment com una atzagaia de pal bru,
ell era noble i virtuós com pertoca a tot bon vi.
De fets radiants, lluent apareixia, més que el sol al capvespre.
¿Pot haure cap bon auguri tan lluny de la seua tomba
per qui humitejà els parpalls a la vora del sepulcre?
Les nits han tancat llurs plecs i m’han deixat impacient.
Que els núvols no retinguen planys, rec del somriure de flors!
No invoque ara cap núvol per tal d’evitar-me llàgrimes.
Sentir-me lluny em sap greu, del seu costat lluny per sempre.

Al-Russafí de València

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *