L’avara povertà dei catalani

Doncs en parlava l’altre dia en Partal de la feinada que caldria per explicar i recuperar el contacte dels catalans amb el sud d’Itàlia, com deia a l’apunt "Bellesa, en sicilià", per a ells tota la simbologia de la corona d’Aragó seria espanyola, espanyola o castellana, i punt, ni tan sols anomenar aragonès seria acceptable. Sembla que els borbons també als regnes italians hi van fer una bona feina en la substitució de símbols, tan bona que fins i tot el Magnànim l’imaginen com una mena de "latin lover" amb tota la ferum habitual d’hormones ibèriques. Valgui com a exemple la següent perla que vaig trobar a "Breve Storia della Città di Napoli" de "Giuseppe Campoletti", on explicant la prelidecció del rei pel fill il·legítim Ferran ens descriu el rei de Nàpols com un faldiller, i ens canvia el nostre adjectiu de "Magnànim" pel de "Macho y Caliente". Només li mancaria afegir "y torero que saltaba al ruedo":

Specie l’erede Ferrante (nato dalla dama di corte Marguerita de Hijar o, più probabilimente, dalla bellissima señora Giraldoma Carlino, consorte del barcellonese Gaspare Reverter) fu il prediletto del monarca. Lo volle sempre al suo fianco. Era inevitabile che un tipo macho y caliente come Alfonso, spesso occupato in corribande amorose, finisse per imbattersi nella "fanciulla del cuore", e per lei perdese la testa.

Tot sigui dit, al llibre on he trobat la magnànima cita sí que es parla de les proeses dels catalans al Regne de Nàpols, però una mica ens passa com amb en Dani Pedrosa avui en dia, allò de què quan cau de la moto és català i quan guanya la cursa és més espanyol que la Lola Flores. Els catalans del segle XV reben moltes vegades un tracte semblant, quan són reis, nobles, belles i cultes cortesanes, o quan fan admirables obres d’art i arquitectura, en aquest cas són espanyols, però quan els exèrcits es dediquen a saquejar i violar, llavors són descendents directes de Guifré el Pilós:

Cosa succedeva in città, subito dopo l’ingresso di Alfonso e dei suoi catalani? "I catalani, padroni della piazza, si diedero per mezza giornata al più sfrenato saccheggio; cui per fortuna pose termine il re, comminando la pena di morte per i colpevoli. Ma il peggio era stato perpetrato, e si era rinfocolato nei napoletani l’odio per il catalano, che non sarà mai più placato". (Segueix)

Doncs tot sigui dit, el llibre el vaig trobar en un quiosc a l’estació de Nàpols rodejat de best-sellers i edicions de butxaca, és a dir que és una mena de text divulgatiu mirant d’aproximar la història al gran públic en general, amb aquesta mena de textos el que heu llegit serà la idea que en tindran molts napolitans dels catalans. Pot ser sí que ens caldria aixecar la veu i reivindicar la història des del nostre punt de vista, no és una qüestió d’èpica, més aviat de dignitat.

Afegeixo el diàleg que descriu el periodista-historiador Campoletti entre Alfons el Magnànim, poc abans de morir, i l’hereu del regne de Nàpols. Molt descriptiu i profètic:

"Tre preziosi consigli gli diede sul letto di morte: allontanare i catalani e gli aragonesi, per servirsi degli italiani; sgravare il popolo dalle troppe imposte; tenersi in pace col papa e con gli altri principi d’Italia".

Per finalitzar, el títol d’aquest apunt es refereix a una cita de La Divina Comedia que sovint recordava Joan Perucho. Podeu veure però en aquesta entrevista com Perucho afirma tenir una primera edició de l’obra, i com al vers 77 del cant VIII del Paradís el que es llegeix en realitat és "Avara poverta di Catalogne", el que és més greu, certificava Perucho.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *