La generació més ben preparada

Sobre les reflexions als moviments dels Indignats dels darrers dies. Una constant en les anàlisis del fenònem remet al fet d’identificar aquesta generació com la més ben preparada, al mateix temps que es reflexiona sobre el seu alt índex d’atur. Ho podem veure, per exemple, en l’editorial de Vilaweb de dimecres, Un fil molt fi, on Vicent Partal ens defineix aquesta generació com la més ben preparada, al mateix temps que convocada a la desocupació. És un bon reflex de la situació paradoxal que vivim, però entre tants analistes fins sorprèn que ningú n’exprimeixi la impostura. Un jove, i ben preparat, no pot ser de cap manera un convocat a la desocupació. Podem caure en la simplifcació de creure que tot és culpa del sistema, però això no hauria d’aplicar sobre un jove ben preparat, perquè fins i tot en un règim despòtic, un jove ben preparat té prou empenta com per tirar endavant tot solet. En algun moment o altre ens haurem de fer la reflexió d’acceptar que un dels principals problemes és que els nostres joves no estan ben preparats, o bé que no ho estan de forma adequada al país que tenim. No es tracta de donar culpes a cap generació en concret o al sistema docent, però sí que hauríem ser capaços de veure que tenim un greu problema de formació, agreujat també per una indústria cultural i audiovisual que tendeix a adormir consciències. Segurament els 40 anys d’anestèsia franquista, seguit d’una generació d’ensenyants adoctrinats en el marxisme, més 30 anys del populisme de la monarquia parlamentària, i d’unes escoles elitistes de negocis que orienten cap a les engrunes de l’estat, han acabat creant un esperit general de funcionari. Els nostres joves aprenen bàsicament a fer de funcionaris i no saben fer res més. Mentre l’estat els proporcioni una feina ben pagada i estable no hi ha cap problema, però a partir del moment que l’estat no és prou fort com per mantenir tota la massa social, se’ls exclou del sistema. Malauradament no som noruecs, i en algun moment algú els haurà d’explicar que de l’estat no en poden esperar res de res, i que la vida se l’hauran de buscar solets, o a l’estranger. Aquesta és la tragèdia.

Afegeix un comentari