Catalunya sense caixes

Ara que el govern espanyol s’ha decidit a nacionalitzar les caixes, seria bo de recordar l’article de l’Alfons López Tena del 12 de juliol del 2009, Catalunya sense caixes. En el futur hauríem de saber discernir entre aquells que ens van explicar el que passaria realment, i aquells que ens van dir que no hi havia lloc per aventures arriscades. Ja es comença a veure qui tocava realment de peus a terra, i qui somiava truites.

El 9 de novembre de 2008 publicava en aquest diari: “La present crisi
donarà als ministres espanyols noves oportunitats per escanyar
Catalunya i fer mal als interessos dels catalans, de totes les classes
socials. Ja ha començat un nou assalt, treure les caixes d’estalvis de
l’àmbit regulador de la Generalitat i fusionar caixes entre autonomies,
és a dir, que els espanyols es quedin amb les caixes catalanes.” Vuit
mesos després, ja tenen l’instrument legal, aprovat inicialment pel
govern espanyol del PSOE per decret llei, i definitivament pel Congrés
espanyol el 8 de juliol passat, amb els vots dels diputats del PSOE i
del PP, inclosos en ambdós casos els que han estat elegits a Catalunya.
D’ara endavant són el Banc d’Espanya i el govern espanyol qui poden
obligar les caixes catalanes, vulguin o no, a fusionar-se amb caixes
espanyoles, sense que ni les mateixes caixes ni el govern català tinguin
cap mena de capacitat de decisió. També poden nomenar membres als seus
consells d’administració, prendre el control de la direcció, i cessar i
nomenar qui els plagui. No admeten, però, cap mena de fusió amb caixes
d’altres Estats de la Unió Europea ni de la resta del món, només amb les
espanyoles.

COM QUE AQUESTS PODERS exorbitants del govern espanyol, sota la capa
del Banc d’Espanya que ell mateix nomena, vulneren la llei orgànica
espanyola anomenada Estatut d’Autonomia (sic) de Catalunya, és possible
que el govern català els recorri al Tribunal Constitucional espanyol,
nomenat íntegrament pel PP i el PSOE i que resol en favor de l’Estat 9
de cada 10 recursos entre l’Estat i la Generalitat. Qui paga i nomena,
mana. En tot cas, l’eventual recurs català no suspèn l’entrada en vigor i
aplicació de la llei espanyola recorreguda mentre el Tribunal
Constitucional no dicti sentència, és a dir, durant uns set o vuit anys,
a diferència dels recursos del govern espanyol contra les lleis
catalanes, que en suspenen l’entrada en vigor i l’aplicació. Encara
estan pendents i sense vigència lleis catalanes de fa nou anys, com ara
la participació en tornejos internacionals de les seleccions esportives
catalanes, o les reformes universitàries d’en Mas Colell.

EN L’IMPROBABLE CAS QUE EL TRIBUNAL Constitucional tingui la
intenció, al cap de vuit anys, d’anul·lar la llei espanyola recorreguda,
el govern espanyol, un cop advertit pels jutges que ha nomenat, ho té
molt fàcil: aprova de nou la llei amb els vots del PSOE i del PP, que
comença a aplicar-se i no es veu afectada per la sentència anul·latòria,
encara que sigui de nou recorreguda per la Generalitat en un cicle
repetitiu i perpetu d’impotència catalana i domini espanyol. No és,
però, probable que el Tribunal Constitucional anul·li cap al 2017 la
llei de presa de control de les caixes catalanes d’enguany, perquè quan
es carregui l’Estatut farà seva la tesi del PP (anul·lació) o la del
PSOE (irrellevància): “
la competencia estatutaria sólo podrá
desplegarse, ejercerse o tener eficacia real en la medida que respete o
no sobrepase las limitaciones establecidas o que vengan a establecerse
por la legislación del Estado”. Tots els jutges a l’una, i aviat,
diran en forma de sentència allò que el PP i el PSOE volen que diguin,
que qualsevol norma espanyola passa per sobre de l’Estatut d’Autonomia
(sic), ara i per sempre.

RES NO PODRÀ IMPEDIR QUE ELS espanyols es quedin les caixes catalanes
que els plaguin, encara que segons la nova llei només en el cas que hi
injectin diners públics. Els diners els tenen, ens els prenen als
ciutadans i empreses catalanes per l’espoli fiscal de més de 20.000
milions d’euros de cada any, inclosos els 2.500 euros que cada any rep
de menys cada jubilat i vídua a Catalunya. La necessitat de diners per a
les caixes és imperiosa en la situació actual de crisi, i si alguna no
en té sempre és possible crear-l’hi com s’ha fet altres cops:

1. EL GOVERN ESPANYOL I EL BANC d’Espanya estenen rumors sobre el
risc de solvència de qualque caixa, cosa que provoca la seva
insolvència. Així es van quedar Banca Catalana.

2. EL GOVERN ESPANYOL I EL BANC d’Espanya escanyen els directius de
qualque caixa amb una suposada irregularitat administrativa o fiscal.
Així es van quedar amb les companyies elèctriques catalanes.

3. EL GOVERN ESPANYOL I EL BANC d’Espanya aconsegueixen el
processament dels directius de qualque caixa per l’Audiència Nacional,
els fan dimitir o cessen, nomenen qui volen, i un cop pres el control la
mateixa Audiència Nacional arxiva tot el procediment, sense celebrar
mai cap judici. Així es van quedar amb els bancs bascos.

4. EL GOVERN ESPANYOL I EL BANC d’Espanya convencen els directius
recalcitrants de qualque caixa que no vulguin demanar diners públics
perquè en demanin. Els mètodes, serveis secrets inclosos, és millor
deixar-los a la lliure imaginació de les lectores i els lectors, que
segur que es quedarà curta. Quines empreses catalanes es van quedar
així, facin vostès memòria gasosa.

NINGÚ NO HA DIT MAI QUE CAP de les caixes catalanes estigui en
perill, present o futur, de caure en la insolvència i la manca de
liquiditat; tothom admet que el sistema català de caixes d’estalvis és
sòlid i ben proveït; no hi cap risc ni amenaça per als dipòsits. Tot
això és cert, però no es tracta d’això, sinó de manar, de poder en
majúscula, de vertebrar Espanya i arruïnar Catalunya, que són una i la
mateixa cosa. Fins ara, a les caixes catalanes manen els catalans i són
al servei dels interessos dels catalans i de les seves empreses, i
l’objectiu és que desapareguin i siguin substituïdes per caixes i bancs
on manin els espanyols i siguin al servei dels espanyols i de les seves
empreses. Un cop arranats, absorbits, liquidats i desapareguts els bancs
catalans (una sola excepció per ara, el Banc de Sabadell), en un procés
que va començar el PSOE amb Indalecio Prieto i va concloure el PSOE amb
Felipe González, ara comença la fase final de l’ofensiva per deixar
Catalunya sense caixes, que va començar seriosament amb Felipe González,
van continuar Aznar i Rato, i ara es dota dels instruments legals
adients amb la coartada de la crisi. Els espanyols no en tenen prou amb
els diners dels catalans que espolien amb impostos i cotitzacions
socials, tampoc amb els diners dels catalans dipositats als bancs
espanyols, ja que no en tenim de propis; volen tots els nostres diners,
també els qui són a les nostres caixes. Per això se les quedaran.
Mentrestant, els nostres polítics són de quatre menes: o són còmplices, o
no en saben, o no volen, o no poden.

Afegeix un comentari