No ho puc evitar, quan escolto parlar en Joan Herrera, tinc la sensació d’estar escoltant el sermó d’un capellà que ens adverteix dels perills de l’infern. Amb uns dimonis ben particulars, anomenats especuladors, poderosos, banquers, neo-liberals, dretes, globalització. I uns angelets ben amatents i immaculats: esquerres, polítiques socials, ecologisme, igualtat, colectivisme. Una estètica de Pastorets que sovint sembla que desemboqui en exorcisme quan algú dubta de la moral de la doctrina ecologista, i d’esquerres. En Joan Herrera és un d’aquells singulars polítics, que més que intentar convèncer, sembla que renyin. No es tracta d’una qüestió de política, si no d’un dilema moral, és a dir, doctrinari.
Després l’escoltes quan l’entrevisten i li pregunten pels bons de la Generalitat, i respon que ell n’està encantat, en lloc d’indignar-se del fet que el govern especuli amb els diners dels contribuents. És llavors quan dubtes de la moralitat intocable del personatge, i veus el llop vestit de pell de xai.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!