Reagrupament: El col·lapse financer de Catalunya

Mirant ahir el debat a sis per TV3, te n’adonaves com en van de plens els polítics del Parlament de promeses irrealitzables. Ningú té ja la més mínima intenció de parlar de les finances de la Generalitat, ni de discutir si cap de les seves propostes són, a dia d’avui, econòmicament viables. Els únics que han demostrat trellat en aquest sentit, han estat els de Reagrupament. Us deixo l’article de Joan Carretero a Nació Digital, El Col·lapse financer de Catalunya. Sobre Reagrupament no cal dir res més, l’article ja és prou contundent. Tant de bo obtinguin representació parlamentària.

Els catalans sabem
que no podem estirar més el braç que la màniga, i moltes empreses
solvents han descobert també amb la crisi que sense accés al crèdit es
poden veure obligades a tancar. Sentit comú que trobem al carrer però
que no tenen els nostres governants, especialment a la Generalitat.

Cada vegada més economistes
 estan aixecant la veu d’alarma per la dramàtica situació financera de
la Generalitat, i no és debades. La Generalitat de Catalunya no disposa
d’un de cada tres euros que gasta (dèficit públic) i per això acabarà
l’any 2010, incloent-hi empreses públiques i ens que en depenen, amb un
deute proper als 40.000 milions d’euros. La Generalitat de Catalunya
haurà d’aconseguir més de 8.000 milions d’euros durant l’any 2011 per
refinançar els venciments del seu deute, a part que tindrà
inevitablement més dèficit que generarà més deute.

Avui ja ningú no deixa diners
a la Generalitat i per això ha hagut de demanar als ciutadans la compra
de “bons patriòtics” per poder fer front a les seves despeses. Diners
que s’acabaran els propers mesos. Qui deixarà llavors diners a la
Generalitat? Tornarà a recórrer als ciutadans? Quants diners i durant
quant de temps podran els ciutadans catalans deixar diners a la
Generalitat?Aconseguir els diners per altres vies és avui impossible i
en els propers mesos serà igualment bastant improbable: Catalunya és la
comunitat autònoma amb menor solvència segons les agències de ràting
internacional i per més que retalli la seva despesa (a un cost social
molt important) difícilment aconseguirà diners en els mercats financers,
ja que de fet comunitats autònomes més solvents i que necessiten menys
diners que Catalunya també tenen greus problemes per emetre deute. I per
agreujar-ho Catalunya està dintre d’Espanya, un estat amb reduïda
solvència, que és i serà una llosa per millorar la credibilitat de
Catalunya.

La situació actual s’explica
 en gran part per l’espoliació fiscal que representa el 10% del PIB
català, uns 20.000 milions d’euros a l’any. Sense aquest robatori es
podria retornar el deute en només dos anys. Però també s’explica per la
nefasta gestió del Govern de la Generalitat, que ha estirat més el braç
que la màniga i ha portat les finances catalanes al llindar del
col·lapse. Un col·lapse similar al de moltes empreses en aquesta crisi:
una entitat solvent a la qual ningú no li deixa diners. I això a pesar
de tenir el millor finançament de la història (sic).

L’agonia de les finances
 de la Generalitat ja ha començat aquest any pagant amb retard als
hospitals concertats, retallant les aportacions a les universitats o
demorant el pagament als proveïdors de la Generalitat. I continuarà amb
més força l’any vinent, manin socialistes o convergents, actuant de
forma inevitable sobre les principals partides pressupostàries, és a
dir, educació i sanitat, com les escoles o les llistes d’espera, a part
de seguir escanyant a les universitats, als proveïdors i a tothom que
pugui. Una situació de lenta agonia que paradoxalment pot acabar
resolent l’Estat espanyol que, amb els nostres propis diners, els de
l’espoliació fiscal, doni els diners que necessiten la Generalitat i
totes les comunitats autònomes, això sí, a canvi de reduir encara més la
nostra minsa autonomia. I això amb la inestimable col·laboració d’un
govern que l’únic que ens va prometre va ser “gestió”, una gestió que
s’ha demostrat desastrosa en molts àmbits, i també en el de les finances
públiques.

En aquest escenari el concert
econòmic que proposa CIU a partir del 2012 i en funció dels resultats de
les eleccions espanyoles és senzillament un brindis al sol o, pitjor,
una maniobra electoralista. Qui deixarà diners a la Generalitat fins
aquell moment? Amb quina força podrà negociar la Generalitat si té les
seves finances prop del col·lapse? Com podem esperar que el govern
espanyol accepti el concert econòmic per Catalunya quan tothom sap que
Espanya no pot viure sense l’espoli fiscal a Catalunya? El nou Estatut
hauria d’haver servit almenys per aprendre que no és possible una
negociació justa i d’igual a igual amb Espanya i que, per tant,
aconseguir el concert econòmic, i moltes altres competències molt menys
importants, és senzillament impossible.

La situació és greu i grotesca
. El president Montilla s’atreveix a dir que no deixarà factures al
calaix, quan molts proveïdors de la Generalitat continuen sense cobrar
(i no saben quan ho faran!) i la diferència entre obligacions
reconegudes i pagades de la Generalitat, segons dades del propi Govern
regional, era de més de 3.700 milions d’euros a finals de setembre. Si
la fallida es consuma els catalans tindrem dues opcions: que no passi
res, com sempre, o seguir l’exemple d’Islàndia, que portarà a judici al
seu primer ministre per negligència per haver portat el país a la
fallida.

Hi ha dues alternatives
: continuar la decadència autonòmica, amb dificultats inclòs per pagar
les nòmines, o fer l’únic que depèn de nosaltres, la independència, és a
dir, o resignació o dignitat. Però no només independència. Una lliçó
del govern actual és que tan important és disposar dels nostres diners
com gestionar-los bé. Independència i regeneració democràtica, amb
persones competents al capdavant. I això és el que garanteix el vot a
Reagrupament Independentista.

Afegeix un comentari