La trappola

La trappola che non acciuffa niente

20 de setembre de 2010
0 comentaris

Invasió subtil

Pel José tot va començar el dia després de l’onze de setembre. Havia llegit en un diari que el 12 de setembre de 1.714 els catalans es van refer de la derrota treballant com mai, i la llegenda deia que els comerços estaven oberts el dia després de desfeta, com si res no hagués passat. Però en aquell 12 de setembre d’aquell any, d’aquell segle on vivia el José, els únics comerços que estaven oberts, eren els dels xinesos. Era diumenge. Enrabiat es va preguntar com és que incomplien impunement la llei d’horaris comercials, així que va decidir comprovar personalment com era un d’aquells locals. Si no fos pel sòmines de conseller d’interior que li havia tocat aguantar, ja hauria fet tancar tots aquells antres de corrupció. Dins d’aquella botigueta asiàtica no va poder evitar un sentiment de fascinació. Hi havia de tot, parament per la llar, productes de neteja, mobles, productes d’alimentació, bijuteria, una bona col·lecció de vins del país, una secció de menjars orientals, verdures, paraigües, joguines, roba, de tot i més. Era com un Corte Inglés en miniatura. Li va cridar l’atenció un grup de banderes i samarretes de futbol que penjaven del sostre, prop de l’entrada. Entre bufandes i samarretes del Barça amb el nom d’en Messi estampat, un grup d’estalades que li feien recordar la seva dèbil situació al Parlament. Un jovenet xinès s’hi va acostar, i assenyalant les estelades li digué en un català correctíssim:

– Només tres euros i mig. Es venen molt bé aquests dies! L’altra bandera, més barata, no es ven gaire.

Preocupat, el José mirava de desviar l’atenció, agafà un paraigues dirigint-se cap a la caixa irritat. El jovenet cobrava mentre li clavava la mirada d’una manera que l’inquietava especialment.

– Mateix preu que bandera. Tres euros i mig.

Pagà corre-cuita vigilant que cap periodista no hagués captat l’escena i es dirigí ràpidament cap al cotxe oficial. Fora feia un sol radiant.

(segueix…)

Mesos més tard es tornà a trobar amb aquella mirada pertorbadora. Era
en un mítim de pre-campanya electoral, i el xinès es trobava entre els
figurants que es posen rera el líder quan els telenotícies fan la
connexió. Complia la quota oriental, junt al subsaharià, el llatínoamericà, i el magrebí. Tots tres repartits entre un bon grup d’autòctons entusiastes. L’oriental somreia darrera seu, però sobre tot el mirava fixament d’aquella manera que el posava tan nerviós. En sortir del mítim comentà el fet amb el Manolo, el seu xofer, i aquest li etzibà una resposta contundent.

– La gent no mira fixament els presidents. Quan algú el mira així, és que ho fa de tu a tu. Es creu que està al mateix nivell que vostè, o potser més i tot.

No hi va pensar més, però a mesura que anaven passant els dies es va anar fixant que la cosa anava a més. Primer es va desdoblar, el xinès, com si tingués un germà besó, ja eren dos els orientals que el miraven fixament entre el públic. I setmanes després ja n’eren més de mitja dotzena, i anava en augment, fins que un dia es va decidir a comptar tot el públic, descobrint amb sorpresa que ja n’eren més de la meitat. Va decidir anar a parlar-ho amb en Joan, el cap de campanya, com podia ser que hi haguessin tants xinesos entre el públic? Li va respondre que tots els estudis que havien fet així ho aconsellaven, que si no s’ho creia podia veure com la resta de partits estaven agafant la mateixa estratègia, i que de fet, segons recomanacions de l’assessor d’imatge, seria aconsellable que de tant en tant fes servir algunes paraules en llengua xinesa.

El mítim de Santa Coloma fou l’ocasió perfecta per començar les primeres pràctiques en la llengua de Confuci. Un simple “Nyi Hao” fou aclamat estrepitosament per un públic enfervorit, que agraí el gest proclamant el José president de tots els xinesos de Catalunya. Seguí del discurs de la flamant nova alcaldessa de Santa Coloma, la senyora Xang. Amb el seu discurs popular feia aixecar les masses de la cadira, mentre es trobaven envoltats d’un mar de cridòria i de roses de paper que cobrien tot l’escenari.

Les coses sembla que ja começaven a anar bé, les enquestes els donaven uns resultats magnífics, i els principals diaris xinesos -que ja s’havien començat a publicar en edició bilingüe- es mostraven encantats amb el nou rumb del partit. El cinturó roig és nostre!, proclamaven els socialistes xinesos i catalans. Les dretes burgeses i barretinaires no tenen cabuda als nostres barris. Junts farem una Catalunya progressista i d’esquerres. La Catalunya Real! Aviat el José fou re-elegit i es convertí en el primer veritable president de tots els catalans.

Tot i l’eufòria hi havia alguns fets que inquietaven el José. Dins l’executiva del partit ja hi tenia dos orientals instal·lats. Eren incisius i precisos, i discutien cadascun dels punts del dia, un fet insòlit en un partit com el seu, on habitualment ningú mai havia discutit el parer del líder. Amb el temps es va anar configurant un nou corrent dins el partit. El sector xinès anava agafant força, però el fet que més el sorprenia és que molts companys seus, que no tenien cap dels seus dos cognoms xinesos, s’hi apuntaven animadament i eren els més radicals en la defensa de la identitat xinesa. Aquelles mirades que tant el pertorbaven inicialment, ja s’havien convertit en una guerra oberta fins a esdevenir còlera. L’inici del declivi fou quan el ministre d’assumptes exteriors de la República Popular de la Xina, declarà que Catalunya encara no estava preparada per tenir un president “pequinès” -forma despectiva que utilitzaven els catalans de soca-rel per nomenar els xinesos, per allò de gos pequinès-. Així començà una agra polèmica sobre l’origen dual dels catalans, i sobre qui es podia considerar pequinès, i qui català. Als diaris es produí una intensa campanya dels intel·lectuals defensant el dret a què qualsevol persona vinguda de fora -per molt que es digués Xang o Li-, tenia tot el dret a ser considerat tan català com aquells Martínez i González que presentaven carnets de catalanitat.

L’estocada final però, fou obra d’algun periodista espavilat, que va saber deixar una gravadora en una sala on instants després s’havia de reunir el José amb alguns col·laboradors seus per acordar els continguts d’una roda de premsa. En la gravació, que va ser degudament filtrada als mitjans de comunicació més influents del país, s’hi podia escoltar el Molt Honorable President cridant exaltat.

– Estoy hasta los cojones de los Fu-Manchús estos!

Aquell fou el final polític del José. Immediatament fou acusat de racisme, tant per part de la premsa enemiga, com de l’amiga. Des de SOS-Racisme es va demanar la dimissió del President, també de la casa regional de Manxúria, i fins i tot van arribar queixes formals del Papa de Roma i el Dalai Lama. A les factories de Chery es van produir aturades per demanar la dimissió del President i s’hi van produir greus enfrontaments amb la policia, en aquesta fàbrica que s’havia convertit en tot un símbol de l’obrerisme xinès. Als barris xinesos es va començar a escarnir el President. Especialment feia molta gràcia el fet que alguns historiadors havien descobert que en el passat havia militat en un partit maoista, fet que provocava la hilaritat dels habitants originaris de la Xina. Com pot ser que algú que no sap ni parlar ni llegir el xinès, se’ns hagués fet maoista? Finalment, el partit, no veient cap aturador a la polèmica, va filtrar a la premsa que el President patia una malaltia degenerativa greu. Fos cert o no, el José es veié obligat a dimitir i convocar eleccions anticipades. Actualment dirigeix una fundació que porta el seu nom, i s’ha retirat definitivament de la política. Tindrem en el futur un President nascut a Sheniang?

  Menyspreeu un estranger?
  Que us trobeu, doncs, vosaltres desterrats!
  Lluny dels vostres, tindreu temps
  d’aprendre el preu de l’exili.
  Si un estranger us omple d’or
  a mil llegües del vostre amor,
  que tot aquest or es torni cendra!

       Nahabed Kukac

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!