La trappola

Tot va començar fa més d’un any quan un bon dia ens vam trobar els gegantins cartells indicant milers d’euros. Primer van aixecar algunes llambordes, van canviar alguns tubs, i sobre tot van fer molta remor. Després es van aturar. Quan semblava que ja havia tornat la tranquil·lat, van aparèixer un dia com un petit exèrcit i van aixecar tot el carrer Olzinelles de cap a cap. Van ficar tanques per tot arreu i els veïns es van haver d’acostumar a moure’s pel barri com si estiguessin al Parc del Laberint. Aviat tot es va omplir de grava, fang, ciment, excavadores, piconadores, camions, tanques, cotxes dels capitostos, tubs, plàstics, ferrots… El personal principalment magrebí, alguns pakistanesos i pocs sud-americans. Els autòctons, manaires de pell blanca i vestits d’esport, es passegen amunt i avall prenent mesures i parlant amb la blackberry. A primera hora el carrer sembla un formiguer d’homes i màquines amunt i avall disposats a fer una gran obra d’enginyeria. A mig matí veus que la meitat del personal ja ha escampat la boira i només els de les màquines fan via, a migdia tothom a dinar, i a la tarda ja només veus un parell de peons fent la migdiada entre les tanques. I així passen els dies. I el carrer cada cop més desordenat i destrossat. Només al principi de la pujada, i per un únic costat, pots veure un troç de calçada ja finalitzat i nou, tot just una vintena de metres. I ja fa moltes setmanes que està així i sembla que no avancin gens. Aquest matí quan hi he passat he vist tot un cercle de magrebins, n’he comptat vint-i-tres, tots seguint correctament les normes de seguretat, amb casc i una armilla reflectant de color groc. Tots parlant en imazigh o àrab, es notava per la familiaritat de les expressions i els rostres que segurament tots provenien de la mateixa regió, molts d’ells semblaven ser família i tot. Fent veure que treballaven es movien amunt i avall sense sortir del cercle, alguns feien cara d’incrèduls, sense acabar d’entendre que hi feien allà, i si en algun moment apareixeria algú que els donés una ordre. M’ha donat la sensació que eren allà només a passar l’estona, i m’he imaginat un empresari amb carnet de partit, cobrant per hores per cada peó que hagi col·locat al tauler.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!