La trappola

Diuen que la situació ja està normalitzada, tothom excepte un petit grup d’irreductibles ja té llum. Fa una estona veia com una trentena de persones tallaven el Passeig Maragall xiulant i reivindicant que ja porten 4 dies sense llum, però són uns pàries, ningú els fa cas ja. Situació normalitzada vol dir omplir mitja ciutat de grups electrògens que fan un soroll de mil dimonis i contaminen de mala manera, t’has d’acostumar a dormir com si tinguessis una rentadora centrifugant a la finestra, quan recolzes l’oïde al coixí sents que tot el cervell et vibra. Ahir hi havien fins i tot els militars, en un carrer estret, estratègicament situat entre dos electrògens civils, es feien fotografies i els gravava la televisió. Al vespre ja no hi eren.

Tenim llum, però en molts edificis a hores intermitents, molts ascensors no funcionen o s’han espatllat com a producte de les diferències de voltatge amb els electrògens, en tot cas sempre és millor pujar a peu, agafar l’ascensor es arriscar-te a quedar-te un parell d’hores tancat. A casa els pares -a l’Eixample dreta- estan sense ascensor, el pare en cadira de rodes no pot sortir de casa, dilluns van haver de venir els bombers per pujar-lo a casa, demà farà quatre dies que no pot anar al centre de dia i passarà tota la setmana sense fer fisioteràpia. Però la situació està normalitzada, ens diuen.

Per la televisió ens parlaven ahir dels 10.000 irreductibles, deu mil és un número rodó, senzill de recordar, divisible per 2,4,5 i 8, amb un "1" que el fa tot unitari i mediàtic. Escoltava ahir a la feina la següent conversa entre el "sindicalista" i la "ciudana" de l’empresa.

C: -Com estan de pesats amb això de l’apagada.
S: – Sí, com es passen, total, per 10.000 persones que ha afectat. Per què és Barcelona, que si no, ni hauria sortit a les notícies.
C: – Segur que això passa, que dic jo, per exemple a Girona, i no haurien dit ni una paraula.
S: Es veu que fan cassolades i tot, i han tallat carrers, quina exageració!

Per apreciar el to de la conversa cal indicar que els dos protagonistes són habitants de la part il·luminada de la ciutat. Habitualment la senyora "ciudadana" quan parla de Girona ho fa amb el to de qui es pensa que la ciutat del riu Onyar és una mena de poblat ibèric on parlen una estranya llengua que ningú entén, tota cosmopolita ella, es va posar botes de muntanya i repelent anti-mosquits el dia que hi va anar a fer turisme. Així que pels dos personatges tot ha acabat com un simple i reduït 10.000, un número màgic per fer política, només cal iterar-lo tantes vegades com calgui, fins que ens quedi gravat al cervell, 2.710 en hexadecimal, només ocupa 2 bytes al vostre cervell.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!