L'Espasa i el Cisell

Aquest hauria de ser un dels pocs escrits que faré seguint l’actualitat política independentista, ara que sembla que els vaixells encallen.

El fet que la qüestió sobre la independència de Catalunya hagi de dirimir-se en unes eleccions convencionals, complica la interpretació del plebiscit. Sóc de la opinió que unes eleccions són un mal escenari per dirimir una qüestió que, segons com és una qüestió més, i segons com tot hi està implicat. El cens electoral de les últimes eleccions municipals a Catalunya fou de 5 milions 300.000 persones, de les quals més de 2 milions no va votar. Tenint en compte que la independència és un tema important, en cas que es plantegés en un referèndum vinculant probablement l’abstenció baixaria significativament, i podríem estar parlant d’un electorat del voltant de 4 milions de persones. Per a fer-se una idea, el total de votants el mes passat foren una mica més de 3 milions de persones. Sóc de la opinió de que els abstencionistes també han de comptar a la societat, però acoto la xifra perquè malgrat el referèndum vinculant seguiríem tenint un tant per cent significatiu d’abstenció, potser de més d’un 20%.

Penso que les eleccions plebiscitàries (l’exemple de la nostra història més famós fou el de 1931) són anomenades així a posteriori: Un resultat advers per al poder imperant provoca un moment de dubte polític aprofitat per les forces polítiques que es movien. Traslladant l’exemple al nostre moment, els partits independentistes haurien de reunir-se i comprometre’s a fer la independència i després guanyar les eleccions, precisament perquè els votants favorables foren majoria i els votaren per a què diguessin a terme aquest fet. El 1931 hi hagué el Pacte de Sant Sebastià, però jo des d’aquí desconec si la gran majoria d’electors pensava en aquest pacte a la hora de votar. És a dir, no sé si llavors els votants sabien que estaven votant en unes eleccions plebiscitàries. Unes eleccions són sempre això, eleccions, i s’hi dirimeixen tots els temes polítics que afecten la societat en aquell moment, perquè cal escollir al governant. L’eina per decidir aspectes polítics puntuals és el referèndum. El punt més important per a què aquestes eleccions de setembre signifiquin alguna cosa, és que les forces polítiques escollides facin alguna cosa amb els resultats, en cas que siguin favorables, com passà el 1931. En altres paraules, que els comicis siguin realment vinculants en aquest aspecte. La primera idea a posar sobre la taula és que no tots els votants votaran situats en els paràmetres d’unes eleccions plebiscitàries. Això és un problema des del principi, ja que només aquells qui es volen implicar en el plebiscit estan situats en aquest paràmetre. No podem obligar als votants a votar en funció del que els independentistes (o antiindependentistes) diguem.

El 1931, Espanya la governava les escorrialles d’una dictadura protofeixista. Però, a  dia d’avui, Catalunya la miggoverna un dirigent i un partit que afirmen ser independentistes. Moltes coses fan pensar que les eleccions reforçaran al partit i sector polític que ja governa, i que en el seu moment no dotà de vinculació pràctica al referèndum del 9 de novembre. Sí, el dugué a terme, però crec que mai varen tenir la esperança ni la intenció real de que fos vinculant, car sabien d’antuvi que legalment Espanya mai permetria de fer-lo. Calia trencar la llei. Portem 4 anys de Procés “oficial”, i res fa pensar que la situació posterior al 27-S serà diferent a la de seguir empenyent un Procés que començar a semblar inacabable, idea que és contraproduent. Això per una banda, per l’altra tenim les xifres. El 9 de novembre, més de 2 milions de persones van votar en un referèndum no vinculant, de les quals 1.800.000 persones votaren afirmativament. Això és un bon gruix de persones, que ens acosta a la meitat del total de l’electorat delimitat al principi. Ara bé, per poder aconseguir que les eleccions plebiscitàries funcionin, caldria que tot de persones de diferents sensibilitats votin partits que portin la independència al programa. O que en l’altra banda, hi portin l’unionisme. I no només això, per legitimar el Procés caldria una àmplia majoria, i aquí és on entren les matemàtiques.

Hom creu que hi ha al voltant de 2 milions de persones convençudes de que la independència és quelcom que val la pena. Però, com dèiem, provenen de diferents sensibilitats. La societat és diversa, i les persones posen a diferents llocs d’importància aquesta qüestió, de la mateixa manera que les identitats compartides (altrament dites nacions) són posades a diferents nivells d’importància per cada persona. Intentaré explicar-me per perfils, per estereotips. Sóc de la opinió de que, fins ara, al carro independentista s’han afegit dos tipus de perfils, tots dos amb una identitat catalana o espanyola mínimament construïda: Aquells que cregueren en el seu moment que l’Espanya plural era realment possible, i aquells que han arribat a la conclusió de que és millor tornar a començar. Possiblement, sovint amb els dos elements combinats. Els qui tenen una identitat catalana més construïda (i aquesta es construeix de manera única a cada persona) jo crec que ja fa temps que han decidit que Espanya no és un bon negoci, de la mateixa manera que aquells amb una identitat espanyola mínimament construïda en una tendència concreta ja fa temps que tenen decidit el seu No. Podríem afegir-hi moltes altres variants: els ex-federalistes que he mencionat abans serien de classe mitja, i els que pensen que és millor tornar a començar serien de rendes més baixes, però aquest argument (el “reset”) seria també aplicable a les rendes una mica més altes, la classe mitja-alta amb una identitat catalana construïda però de tall més conservador, que considerava la independència una bogeria.

Falta afegir-hi aquells que no tenen identitat construïda, o que han pensat que aquesta identitat no els aportava res, i tant hi fa que aquesta sigui catalana o espanyola.  Parlem d’un sector molt nombrós: els qui no han construït les seves identitats, o no les troben rellevants, i amb rendes més baixes. Aquest sector és la gran víctima de la crisi, però ja era víctima abans: Bona part són abstencionistes crònics. El famós cinturó roig de Barcelona, del qual les generacions més grans són votants crònics del PSC-PSOE i les generacions mitjanes i més joves tenen majoria abstencionista. Aquest és l’autèntic graner de vots que necessitem. No n’hi ha cap altre. Són el nombre de vots, probablement prop d’un milió, que ens falten per poder arribar amb garanties a la independència, i tot fa pensar, ara per ara, que aquest sector electoral ha trobat una opció: Pablo Iglesias i Podemos. Si parléssim d’un referèndum vinculant no el tindríem aquest problema (bona part de votants de Podemos potser votaria Sí) però en fer unes eleccions, la cosa canvia.

Posem-nos al lloc d’aquest estereotip: la crisi els ha empobrit, i els governs del PP els han empès cap a la preocupació política. Al mateix temps, des de la Complutense un grup d’estudiosos va veure la oportunitat: La crisi mobilitzarà al votant abstencionista contra la situació, i cal canalitzar-lo per aprofitar l’enuig. Alguns dels membres d’aquest sector ja es van activar amb el 15-M, on també s’hi van mostrar altres sectors socials i ideològics. Ara, imaginem la situació, que probablement s’hagi repetit els últims anys a moltes llars i converses: l’independentista (acotem-ho per ara a simplement una persona que votaria que Sí) parla amb el qui no n’està convençut. Per estalviar-me feina, i perquè així ho penso, diré que no crec, com apuntava en Pere Cardús per Vilaweb fa pocs dies, que aquest sector social no convençut no sàpiga que un nou estat podria proporcionar eines per a fer canvis reals. Ells saben que els estats serveixen per regir les societats, i que fer-ne un de nou costaria però que podria ser una oportunitat per canviar a millor moltes coses, ja que cal tornar a redactar les normes del joc.

El problema, trobo jo, és doble: per una banda, hi ha la inseguretat del mateix Procés, amb un estat espanyol antidemocràtic i una Europa d’estats, que fins ara han tingut èxit en barrar el pas a la democràcia. Però, per l’altra banda, hi ha la imaginació, o més ben dit, l previsió dels fets que succeïrien. “Val”, podria pensar el no-convençut: “posem pel cas que s’aconsegueix la independència. I ara, què?” L’independentista pot contestar-li que, simplement, el nou estat es dotarà de les lleis i eines que els representants democràtics electes redactin, en base a un ampli procés participatiu de tota la societat. Aquí és on tenim, penso jo, el taló d’Aquil·les: El no-convençut, que porta 35 anys vivint a la Catalunya convergent, mirarà enrere, s’imaginarà les eleccions i els governs del futur, i pensarà: “I tanta manifestació i discussió per a què, al final, els mateixos que tallen el bacallà ara, el tallin amb més recursos en un futur?” L’independentista poc pot respondre a això: CiU és el gran partit de govern de Catalunya, el famós pal de paller, el que ens està dirigint el Procés independentista. Un partit que valora més que el no-convençut una identitat nacional que ell no valora o no comparteix, i que ha governat Catalunya de manera neolliberal, en consonància i connivència amb el sistema espanyol sorgit el 1978 i els empresaris afins.

No és cap secret que els independentistes que confien en CiU (ara CDC) n’esperen l’anomenat “gir social”, és a dir, que els neolliberals s’adonin que estan escanyant massa fort i dediquin alguns cèntims de més a vigilar que la població no passi gaire gana. Aquest “gir social” permetria a l’independentista argumentar amb més força que “la dreta catalana serà millor i més humana, social i avançada que l’estat espanyol”. Aquest és un element que existeix: Malgrat els atacs al sistema públic, CiU ha intentat posar en marxa impostos a la banca o la prohibició del fracking. Els qui estan fent la campanya de trucades farien bé en recordar-ho quan s’equipari ràpidament la dreta catalana i espanyola. Són la mateixa dreta, però amb característiques diferents. Al costat d’aquesta opció, que el no-convençut sap que podria ser bona si no fos perquè imagina que no servirà realment per a dur a terme canvis profunds, hi ha un personatge, que ha estudiat al mil·límetre al seu sector i al qual han catapultat uns mitjans de comunicació que el presenten com a una opció anacional, que realment està pels problemes de les persones. Això, òbviament, només és possible per la idea interioritzada que el nacionalisme banal dels estats és el bo i cosmopolita, mentre que els altres, com han d’aconseguir objectius grossos, són pitjors.

Per als no-convençuts, Podemos és una opció que curiosament veuen més clara. Veuen més plausible que Podemos a la Moncloa porti canvis més ràpids i millor, que el nou estat català. Recordem que tenen una crisis a sobre, volen canvis i els volen ara. L’independentisme no ha d’incidir en el fet que Podemos no troba rellevant l’independentisme. No pot ser un argument per convèncer indecisos que Podemos no voldria la independència, o que no entén la realitat nacional catalana. Per a l’indecís, això està en el pla nacional, i a ell, això, sencillament no li interessa, i no podem forçar-los a que els interessi. Això no vol dir, compte, que els indecisos siguin anticatalans, aquests no són pas indecisos. Penso que cal treballar en l’àrea que Podemos no seria capaç de fer els canvis esperats, o almenys no en la profunditat desitjada. En la famosa entrevista a Crític de fa poc, el mateix Pablo Iglesias reconeixia diferents escenaris de pacte amb el PSOE, fet que indica implícitament que ho tenen difícil per arribar a la Moncloa.

El discurs de Podemos, pel que sembla, ho confia tot a un Procés Constituent: la mateixa idea del “reset” de l’independentisme, amb la diferència que aquí no hi ha una altra nació a la que organitzar un estat: cal reformar el que ja tenen. Però, quin Procés Constituent pots engegar, si el teu cap de la oposició és el PP, governes en minoria o directament ets segona o tercera força? Recordem que el graner estatal de vots de Podemos seran els vots urbans, i això, des del meu punt de vista, els garanteix que mai arribaran a la Moncloa per si mateixos, pel tema de les representativitats territorials. La mateixa representativitat que garanteix que Podemos mai arribarà a la Generalitat (Maragall i Montilla només hi arribaren amb tripartits). Cal incidir en la idea que l’estat espanyol necessita un reset molt més gros, que ataqui realment l’estat espanyol oligàrquic: una secessió. Només amb la independència “Sí se puede”, perquè el nou estat podria posar en marxa aquests canvis (sempre i quan CDC ho permeti, pensarà el no-convençut). I sobretot cal difondre la idea que Podemos no és garantia de canvi, o almenys no ho és de canvis profunds; de manera semblant a com els no-convençuts pensen que la independència tampoc és garantia de canvis profunds. Podemos és un partit clarament piramidal, que de moment està arribant a pactes amb el PSOE, i que s’està castitzant a un ritme creixent. Sí, Podemos s’estructura en nuclis assemblearis, però l’autoritat de la cúpula és ferma, fet que no existeix (perquè no hi ha cap cúpula) per exemple a la CUP. Pel no-convençut, és possible que un Podemos al Congrés fiscalitzant al govern i essent una oposició del poble sigui preferible a una independència amb canvis (per a ells) poc clars.

Per tant, penso que cal que passin dues coses per a què els vots que necessitem optin per la independència, indicant prèviament que sempre ho tindrem més fàcil amb un referèndum: Una, que es demostri que Podemos no pot (sí, estic usant un eslògan que ara està usant la dreta espanyola), i l’altra, que la opció independentista esdevingui a ulls de la societat trencadora de debò. De moment, no sembla que Podemos estigui disparant a la monarquia, i possiblement sigui per una senzilla raó: espera captar vot extra per al qual la monarquia és un mal menor. Però per l’altra banda, no tinc gens clar que Podemos pugui tirar endavant canvis profunds a nivell socioeconòmic, ja que no espero que aconseguixi la força necessària per a fer-los. La opinió pública espanyola s’està movent, de manera igualment tectònica a la catalana cap a la independència; cap a la idea de que les autonomies són un model gastat, i que cal algun tipus de reforma que inclogui recentralitzacions, siguin de tipus absolut (tendint a l’eliminació general) o siguin de tipus relatiu (tendint a rebaixar el pes de les menys significatives, al mateix temps que se’n reforma l’estructura).

A l’altra banda de l’última pantalla, cal que hi hagi un reequilibri en les forces polítiques independentistes. Deia fa poc la Teresa Forcades que la independència s’ha de fer sense CiU. Ja m’agradaria, però això no és realista. En la meva opinió, o bé no es va explicar bé o bé se la va malinterpretar. Jo sóc de la opinió de que la independència s’ha de fer sense que CiU (CDC) tingui el poder, que és quelcom substancialment diferent. El pes de la unitat independentista s’ha de fer des de l’esquerra, donat que sociològicament i històricament la població catalana és més d’esquerres que de dretes. Això té un contraargument, que són els 35 anys d’eleccions guanyades per Convergència. Però no hi estic d’acord: El suport social de Convergència pivota al voltant del 30% de l’electorat, en termes de vot directe. Aquí hi tinc dues coses a dir: la primera, part de l’electorat convergent, malgrat el seu conservadurisme, té una dimensió social. Probablement poc compartida per la cúpula dirigent, però existent. Aquest suport social i un punt socialista s’explica pel paràmetre que hem dit abans, que els actuals no-conveçuts no inclouen a les seves valoracions: el nacionalisme. Aquesta és una idea soterrada, que pocs tenen en compte i que ningú pot quantificar: quin seria el comportament real de l’electorat català en cas d’independència i, per tant, en cas de desaparició del famós “eix nacional”. La segona, és l’existència de les àmplies bosses d’electorat abstencionista. És sabut per tothom que les rendes altes o mitges altes tenen una formació en general més robusta i valoren molt més el seu dret a vot que les rendes més baixes, amb menor formació i expectatives de canvi més negres. Per tant, malgrat la seva baixa formació política, podríem afirmar que la majoria de vot abstencionista pot estar d’acord amb gran part dels preceptes de l’esquerra. Això explica la anideologia existent en el discurs de Podemos des d’abans que existís, al 15-M: Els de baix contra els de dalt, el 99% contra l’1%.

Passa, malgrat tot, que només tenim tres mesos exactes. L’enquesta d’El Periódico de fa poc és això, una enquesta per modul·lar l’opinió pública, però marca tendències. Molts són els votants nacionalistes que diuen per Twitter que castigaran ERC per no haver-se integrat en una llista unitària amb Mas i CDC. Trobo que les tendències a l’alça (o pal·liatives) a CDC, i a l’alça a Podem, la CUP i C’s són correctes (aquests últims fruit d’un simple reequilibri unionista), com ho són les tendències a la baixa dels partits tradicionals espanyols o la tendència a l’alça o la baixa d’ERC, atrapada entre l’esquerra i el nacionalisme. Si això s’acompleix, el reequilibri haurà estat simplement a nivell polític general, com apuntava en Castanyé al seu bloc i per Twitter: L’antic bipartidisme PSC-CiU passarà a ser bipartidisme Mas-Podemos. Això manté CDC al poder, continua el procés però seguirem sense tenir prou força per arribar a algun lloc.

En qualsevol cas, amb al voltant de 2 milions de vots (CDC, ERC CUP), molt possiblement menys a causa de la diversitat de sensibilitats, no arribem amb garanties a la majoria necessària en aquestes eleccions per arribar a l’objectiu. Cal que tothom que es digui independentista i es mogui per aquesta causa ho tingui clar, i que tingui clar que només convencerem als qui necessitem sense banderes, sense proclames nacionalistes. Sense llistes úniques que només mobilitzen a aquests menys de 2 milions de persones, ja convençuts i sovint amb identitats catalanes ja formades. Anem a construir un país nou i obert que sigui millor per a tothom, i això només s’aconsegueix movent a la majoria de la població, víctima del dèficit crònic de formació política que el sistema educatiu espanyol (i capitalista) imposa. Coses com la llengua i la cultura no els semblen importants, com tampoc els sembla important que l’estat espanyol hagi oprimit històricament les persones que viuen a Catalunya. Tot això a mi (i a molts independentistes, entesos altre cop com als convençuts i activistes) em sembla i ens sembla molt important, però possiblement no a l’interlocutor indecís. Pot ser decepcionant, però és la trista realitat. Acceptar-ho és el primer pas per canviar-ho. També és possible que no els interessi gaire si es pot o no fer el corredor mediterrani. Els interessa que es blindin els serveis públics, que hi hagi bones ajudes per independentizar-se o tenir fills (menjadors, llibres, escoles públiques), que els salaris mínims siguin dignes, que les empreses no els puguin explotar lliure i impunement, que els polítics electes es comportin èticament. Tot això és més fàcil d’implantar en un nou estat, ja que l’estat espanyol sorgit de la Transició protectora del sistema anterior mai serà capaç de fer-ho, a causa de la seva estructura podrida i antidemòcrata. Els interessa saber que el nou estat disposarà de més recursos per a fer tot això, però el més important, per a mi, és superar l’últim escull: que siguem creïbles quan diguem que aquests recursos han de repercutir en la població. Això només s’aconsegueix si el qui ho diu o el qui els administrarà no els ha estat ja escatimant recursos en escoles i hospitals privats, en corrupcions o macroprojectes. Els interessa saber que altres comunitats autònomes ja han avisat de que la independència els restarà recursos, prova fefaent de l’existència de l’espoli fiscal.

Tinguem tot això en compte, evitem presentar la independència com quelcom fantàstic i sense projecte concret, en el qual possiblement hi hagi continuitat política. La independència és un projecte real i possible, una oportunitat real de canviar profundament les coses i deixar enrere la rèmora de l’ordre imposat el 1939, de la qual es beneficià la burgesia catalana, part de la qual és a CDC i UDC. Que pensin si no és millor una opció rupturista de veritat abans que tornar a intentar posar un líder llunyà a la Moncloa que els solucioni la situació, contra un estat molt ben lligat. Però recordem, tots els independentistes plegats, que necessitem aquests vots, i que no podem esperar que ens donguin suport si carreguem amb motxilles que suposen un llast per a aquesta ruptura, que suposen una falca en la credibilitat del projecte que defensem.

Tenim mala peça al teler i, a menys que m’equivoqui i el cinturó roig voti ERC o CUP, la independència encara està lluny d’arribar en poc temps. El que més por em fa és que intentem tirar endavant el Procés amb un suport social insuficient. No seria una derrota, sinó un contratemps, essencial potser per reordenar l’independentisme. No estem per contratemps, cert, però crec que ara mateix hem arribat al sostre de suport social independentista, tal i com la població entén ara el projecte. La oportunitat d’or fou el #9N, i es va desaprofitar, abans inclús de celebrar-lo. Persistim.

Un últim apunt: La UE sembla que potser començar a debatre el cas català i espanyol. No podem fiar-ho tot a la intervenció exterior, però l’escenari canviarà radicalment un cop aquesta existeixi.