Laia Jurado i Canadell

Setanta anys, portem setanta anys homenatjant als franquistes, setanta anys veient les seves estàtues, els seus mausoleus, les seves plaques, les seves empremtes.

Des de l’equip de govern de l’Ajuntament de Vic, CIU, ERC i PSC: se’ns ha dit que en la guerra hi ha víctimes dels dos bàndols i que tots han de ser homenatjats alhora. Aquí s’equivoquen.  No els hi han fet prous homenatges als del bàndol colpista?. Des de la CUP diem que no tenen raó. On és el reconeixement a les víctimes republicanes de la guerra civil, quin reconeixement han tingut tots els catalans morts, ferits, represaliats i exiliats  pel franquisme? Qui es fa ressò de la memòria històrica?  Els hauria de caure la cara de vergonya de mantenir la seva postura. Quants morts hi va haver a la guerra? I a la postguerra?

Quina por hi ha? Volen que siguem un poble amb amnèsia? Un poble sense arrels?

Molta gent que ens escolti ara, pot pensar: aquesta noia de què parla, què fa pensant en uns fets que van passar fa setanta anys. Què fa parlant de franquisme si ja fa més de trenta anys que es va morir el dictador Franco. Però de què parla si quan va morir el dictador encara no havia nascut, si ha viscut sempre en “democràcia”?.

Hem de ser clars, la versió de la història és de qui l’escriu i ara per ara, en tenim una totalment franquista i amb les previsions que hi ha, continuarà així.

Però jo també sóc víctima directa del franquisme, como a catalana, com a dona d’esquerres, com a independentista; perquè no puc oblidar quan el meu avi em parla de la guerra, de com les van passar, de com van afusellar al seu pare (el meu besavi) els franquistes, a l’acabar-se la guerra. Tan sols perquè ell va lluitar en defensa de la república contra els feixistes, que al cap i la fi com que van guanyar la guerra expliquen la seva història, a la que mostren fidelitat els seus successors actuals, que moltes vegades van vestits de demòcrates de tota la vida.

L’altre meu besavi, alcalde de Masies de Roda a l’època de la república, per ser demòcrata va perdre tot el què tenia, va haver de fugir i amagar-se i van represaliar els seus fills.   

On és l’homenatge alhora a aquestes víctimes del franquisme.?

Els pobles s’enforteixen amb la memòria, per no tornar a caure cometent els mateixos errors. Jo no vull una societat que no sàpiga quins son els seus morts, que no recordi perquè estem vivim com estem, perquè fa tants anys que reclamem les nostres llibertats com a país. No sempre hem estat dins aquesta Espanya que ens imposen i volem que s’acabi aquesta imposició d’una vegada per totes.

Volem uns països catalans lliures i socialment justos, per això fem memòria i reclamem que es tingui en compte l’altre punt de vista de la història. Que no som ignorants i sabem què busquem, què volem i què aconseguirem tard o d’hora.

Per això, des de la CUP presentarem una moció a l’ajuntament perquè es faci un homenatge a les víctimes que mai han rebut cap reconeixement, encara que sigui una placa com déu mana al cementiri, recordant els anònims que van caure durant la guerra i la repressió franquista. I no ens podran negar aquest homenatge, perquè els de l’altre bàndol sempre han estat reconeguts, ja tenen les seves làpides……………. i els nostres? …

Per la memòria històrica, per la dignitat dels Països Catalans, Visca la Terra!!!