PERFUM DE TARDOR
Les fulles del lilà s’acartronen i, tacades de marró crepuscular, cauen sense voluntat de caure, com si el cicle de la vida fos un cercle perfecte que llisca sense fer fressa, amb aquella senzilla naturalitat que tant contrasta amb les nostres artificials dèries i cabòries humanes. Contemplo com comencen a caure les fulles sota un cel atapeït de núvols. L’hora baixa és suau, melosa, plena de matisos tebis: colors difuminats, insectes moribunds, veus llunyanes que es perden dins la tarda d’aquest diumenge gris de setembre… L’estiu que passa avall. Quan nosaltres ens tornem a tapar, la natura es despulla. Branques nues que encararan l’hivern. Encara no. Encara ens queda la decadència certa dels capvespres que s’escurcen i el record (sempre inútil) de les hores de llum encegadora. Les fulles del lilà s’acartronen. Perfum de tardor: raïm, avellanes, figues, móres…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!