Diuen que hi ha més de 7000 blocs catalans… Deixeu-me dubtar-ho. Que valguin realment la pena i tinguin una certa continuïtat, en deu haver a tot estirar una trentena. Quan entres en aquest món, de seguida t’adones que hi ha una endogàmia brutal. Els blocs s’enllacen entre ells d’acord amb les seves fílies o amistançaments… (segueix)
Per exemple, hi ha la colla que s’arreplega a l’entorn del "pater famílies" Carles Miró, que va de "mestre antic" i bloc "seriós", però que té un disseny penós, pobríssim (només li faltava aquest rellotge hiperbòlic a la dreta, com si tothom no tingués l’hora al seu propi PC –xD!); un bloc en el qual només es dedica a comentar notícies dels pocs diaris que llegeix (Avui, Vanguardia i el putobloc de Arcadi Espasa, un fenomen de masses digne d’estudi). Amb el Miró va un seguici de mènades: la Tina i la Teresa, dues noietes que idolatren el Miró i que, per si mateixes, tenen més aviat poc interès. Podeu afegir a aquest grupet, en Subirana, el qual té dues virtuts essencials en un bon bloc: és breu i no té comentaris, cosa que no passa en els altres (Miró, Tina i Teresa). Si perdeu el temps llegint els comentaris d’aquests blocs, veure el nivell real que s’hi cou. Últimament estan contents perquè els citen als diaris (Avui, Periòdico) com a blocs de referència… Sembla que s’ha format un grupet de bloguers "imparables"…. El cas és que els articulets sobre blocs que apareixen a la premsa foten pena de veritat. El primer que la va vessar va ser el Monzó, i no hem millorat gaire des d’aleshores. Aquests "articles" sobre els blogs no s’adiuen gens a la realitat bloguera catalana i acostumen a ometre altres blocs que, malgrat no formar part de capelletes, considero que són dignes d’esment. Perquè, al meu modest entendre, un bloguer de debò ha de ser individualista i anar a la seva. Citaré el cas del Novoa, un friki filoconvergent que fa articles molt personals sobre política. O el bloc Quaderns, un dels meus preferits, on l’Antoni fa acurades anàlisis sobre temes diversos. N’hi ha més: en Litus, Combray (més literari), Forat, Diària (L’Albert em cau bé, però se li va l’olla sovint), Ninotchka (una pobra nena obsedida per agradar els mascles, més aviat patètica, però divertida de llegir), Salms, etc. I després està TdQ, el blog del filosofastre Toni Banyes, ple d’humor i mala llet i poesia i mil coses més… Tots són blocs molts diferents, amb estils molt propis. No es tracta de dir quin és el millor, sinó d’assaborir aquesta pluralitat, aquesta varietat.
Dels blocs de Vilaweb en parlaré un altre dia… Avanço que, ara per ara, no veig res que cridi gaire l’atenció. No maten. El disseny és massa uniforme, monòton. No pots personalitzar-los gens (és molt divertit jugar amb la plantilla HTML). Van molt lents, costa de carregar-los. Els escriptors que en tenen, són fluixos. Homersea del Mesquida em va decebre molt. Ningú no pagarà per tenir un bloc aquí tenint-los gratis a Blogger o d’altres servidors. Ja veurem més endavant com evoluciona el tema…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!