En defensa de la meva generació

Avui he anat al súper a fer la compra de la setmana. Sempre em fa gràcia veure com les àvies em miren amb una barreja de pena i admiració. Pena perquè pensaràn que jo amb vint-i-tres anys que tinc no hauria de preocupar-me per coses tan normals com fer la compra i admiració perquè, al seu parer, estic fent una cosa extraordinària en un noi de la meva edat: comprar el menjar.

De tornada a casa he vist com pujava al bus un pare amb el cotxet del fill. Una altra vegada mirades de admiració i a l’aire una frase no pronunciada però omnipresent: què maco, mira com es preocupa del fill o encara pitjor: on serà la mare?

És cert. Els joves som fills de la feblesa. Ens han fet creure que tenim tots els drets i ens hem oblidat dels deures a la vida adulta. Ens han ensenyat tota la teoria i la vida ens ha fet estavellar-nos a la pràctica. Sabem què s’ha de menjar, però o no sabem cuinar o no en tenim temps. Sabem que la roba negra estilitza, però no ens truquis per cosir un botó. I d’aparells electrònics sabem un munt, però ens tornem esporugits si ens quedem sense electricitat o cobertura.

Llavors penso en les àvies. Què fortes eren amb la nostra edat. Ja tenien dos o tres infants. Sabien cuinar, cosir, treure taques d’oli de la roba…

Tanmateix jo: home, solter i jove que viu tot sol, he de dir que no em penedeixo de ser d’aquesta generació. No em penedeixo perquè tot això que he esmentat: cosir, cuinar, rentar… es pot aprendre, però veure un pare igual de responsable del seu fill que la mare, això o ho entens des de petit o és molt complicat d’aprendre.

Ara que hi penso: jo també hauria de sentir pena d’aquelles velletes del súper. On eren els seus marits mentre elles compraven? Quantes vegades han vingut ells a comprar al súper en aquests quaranta o cinquanta anys de feliç matrimoni?