La Forastera

Feia dies que pensava publicar un apunt sobre l’acte d’escriure, que per a mi, periodista de professió,  és tan necessari com respirar. No aconsegueixo viure sense fer-ho. Coincidentement ho faig avui, 21 de febrer, que és el El Dia Internacional de la Llengua Materna, celebrat anualment des de l’any 2000 per promoure la diversitat cultural i el multilingüisme. Bona data!

Pensava compartir amb els lectors de Vilaweb el sentiment d’una novinguda que s’esforça diariament des de fa un any per aprendre el català. I quan parlo això no em refereixo només a parlar-lo bé sino també a escriure’l correctament. És una necessitat personal, familiar i professional.

Entenc que el més expressiu vector d’integració d’un poble és l’idioma. Vull expressar-me bé i entendre els altres – paraules i sentiments. En referència al català, afegeixo que m’impulsa l’admiració que tinc pel context de resistència en què es troba la llengua. Mantenir-la d’empeus després de 300 anys de sucessius intents d’esborrar-la del mapa és una més que encomiable prova d’amor del poble per la seva principal senya d’identitat.

Puc afirmar que sóc aquí pel català. Després d’onze anys al Brasil, el meu marit vivia angoixat. Nascut a Catalunya, l’aïllament lingüístic que patia en el seu entorn proper li feia mal. Volia que els seus fills aprenguessin la seva llengua materna i allà no hi havia cap possibilitat. Estava envoltat de portuguès. Seria més fàcil que aconseguissin aprendre l’espanyol o l’anglès, per la gran oferta d’ensenyament que hi havia en centres d’idiomes i a la mateixa escola. Semblava com si pràcticament només ell i un amic de Sant Sadurní sabessin parlar català entre el milió i mig d’habitants de la ciutat de Recife, on viviem.

El rellotge avançava i la por a què l’herència lingüística es perdés ens va motivar a creuar l’oceà. Havent passat tan sols un any a Catalunya, els nens ja ens donen motius diaris per a somriure. El petit, de tres anys, aprèn simultàniament català, portuguès i castellà. És meravellós sentir-lo. El de nou anys, abans resistent a l’aprenentatge, ara ensenya amb orgull les notes que treu a classe i ja no té més recança d’expressar-se en català. El més gran, que ja dominava el portuguès i uma mica l’anglès i el castellà, navega en aigües tranquil·les i cada dia s’expressa millor.

Tot això ho podem fer sense renunciar al que som, ni perdre el portuguès com la nostra llengua familiar principal. El qual ens vincula tant als nostres origens com als records i la vida passada al Brasil.

Jo tinc una obsessió personal i professional. No visc sense escriure –  com ja he dit – ni sense el periodisme. Escric articles en portuguès per un diari de Recife i per un bloc associat a dos portals de notícies brasilers. Però personalment és insuficient. Em fa falta l’ambient de les redacions. Necessito tornar a traballar en periodisme a diari. Entrevistar, parlar, reflectir, escriure… I aquí, per això, cal escriure bé en català. Ho sé.

Aquest bloc va néixer exactament per ajudar-me a desenvolupar l’escrita com ho faig amb facilitat en el meu idioma matern, de forma clara, concreta, senzilla. Estic al nível B2 a l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona, amb l’objectiu d’accedir al curs C1 encara aquest any. És una feina dura i diaria. Un objectiu per acomplir.

Avui he tingut un incentiu a més. En funció del Dia Internacional de la Llengua Materna, la Plataforma per la Llengua ha presentat la publicació ArRelats. Recull de lletres d’arreu del món. Es tracta d’un aplec de propostes literàries de persones d’origen nouvingut que, per primera vegada, han pogut publicar en llengua catalana. Les peces també es presenten traduïdes en les llèngües maternes dels autors, mostrant el multilingüísme existent als Països Catalans. Em sembla una iniciativa fantàstica. I m’ha fet especial ilusió llegir-hi que “la llengua catalana i la comunitat lingüística que la formen són oberts a la diversitat. Una diversitat que es materialitza amb nous parlants, que l’enriqueix i l’amplia”.

A cada dia intento avançar una mica. Avui amb aquest gra de sorra. Demà, qui sap, donant un pas endavat.