Entre tradicions, dolços i afectes

Al Brasil els dies festius de la Setmana Santa van de dijous a diumenge i per als catòlics hi ha les mateixes celebracions que arreu del món, começant dies abans en el diumenge de rams. És quan a les esglesies fan la benedicció de les fulles, normalment de palmeres. Al Divendres Sant és comú menjar bacallà i anar a la processó del Senhor Morto. Al Diumenge de Pasqua es regalen ous de xocolata, especialment als nens. I en molts llocs, aquests dies, hi ha representacions teatrals de la paixão de Cristo, amb una especial a Pernambuco, a Nova Jerusalém, amb actors i actrius famosos, que aconsegueixen reunir un gran públic vingut d’arreu del país.

Faig aquesta breu explicació per parlar una mica sobre la meva Setmana Santa a Catalunya. No ha estat la primera vegada que estava aqui per aquestes dates. Doncs al 2003, vaig tenir l’oportunitat de coincidir-hi. Peró, aquella vegada vaig fer un viatge a la Costa Brava i no em vaig immergir en les tradicions locals com enguany. Continua llegint

Què mones que són les mones!

El proper diumenge el meu fill petit rebrà de la seva àvia la mona de Pasqua, ja que és la seva padrina. Com que té només dos anys encara no té ni idea del significat daquesta tradició. Però a l’escola bressol ja està tenint els primers contactes. Aquesta setmana ha portat un ou dur i l’ha pintat, per després poder utilizar-lo com a decoració a la seva petita mona, que portará a casa.

Ell ja ha provat el sabor de la mona feta, la setmana passada, pel seu germà que està a la primaria. Aquella era una mona més elaborada, amb una base de pa de pessic, revestida de pasta de xocolata i adornadeaamb plomalls, ous de xocolata i la figura d’un un pollet.

Després de menjar amb la felicitat pertinent als nens petits, va jugar amb el pollet a la taula durant una bona estona.

Al carrer també va tenir contacte (visual) amb les mones de Pasqua, exposades als aparadors de les fleques que aprofiten l’avinentesa per a vendre aquesta mena de pastissos de temporada. Va enfollir amb les figuretes dels dibuixos semblants els de la tele i cridar demanant per entrar a les botigues per comprar dolços.

A través dels meus fills he submergit de nou en l’univers de les tradicions catalanes, que m’estan servint per omplir el coneixement sobre la cultura d’aquest país on visc ara.

Cada vegada que passa això aprofito també per fer recerques. Així he descobert que la tradició de la mona està documentada almenys des del segle XV, tot i que hom sospita que es remunta a més antic. I que la forma i la composició d’aquest pastís ha variat molt amb el temps, feta inicialment a casa amb pasta de pa, i després, já al segle XX, passaren a ser decorades amb ous durs amb la closca pintada, un per cada any de l’infant a qui era lliurada.

En un article en la pàgina web de la revista Sapiens he vist que en alguns llocs el pastís tenia forma de ninot amb les cames esquifides i amb l’ou a la boca o al ventre, fet que alguns han interpretat com la supervivència d’un antic culte a la fecunditat.

També he vist com s’atribueixen molts orígens plausibles a aquest costum: de les ‘muníquies’, celebracions gregues dedicades a Artemísia; de les ‘pascorals’, festes que els pastors romans celebraven amb coques, o de la festa cèltica de Beltene —el primer de maig—, quan s’ofrenaven tortells rematats amb ous.

L’us d’ou a la mona també és relacionat al cristianisme, per ser símbol del naixement i a la fertilitat.

Etimològicament, les pistes ens porten a l’àrab antic, on per ‘mûna’ s’entenia un tribut d’arrendament de terres que es pagava amb coques, productes agrícoles i ous durs. D’aquesta llengua hauria passat al llatí, on l’ofrena prengué el nom de ‘monus’ (‘present’ o ‘ofrena’). En llatí, però, existeix també la paraula ‘munda’ (plural de mundum), mot amb què es coneixien les paneres ornades i plenes d’objectes, particularment coques i pastissos, que els romans ofrenaven a Ceres durant el mes d’abril.

A més de las informacions històriques, l’important per mi és estar experimentant i compartint a través d’aquests petits esdeveniments grans moments junt dels éssers que més m’estimo en aquest món.

Carmels i calçots: un diumenge dolç, divertit i ple d’ensenyaments

Publicat originalment al bloc Da Catalunha para o Mundo al 11/03/15

Qui és de Catalunya i viu a Barcelona deu estar acostumat amb les festes religioses o tradicionals de la ciutat i moltes vegades ni se n’adona daquests esdeveniments. Peró per qui és d’un altre país i està interessat en submergir en la cultura i aprendre l’idioma és una oportunitat d’or. Especialment si s’està en família i part daquesta família és catalana, com és el meu cas.

Brasilera, vivint a la ciutat comptal des de fa un més, aquest diumenge de març fou especial. A les 11h del matí vaig sentir un so que venia del carrer. Vaig mirar per la finestra i vaig veure un munt de gent que omplia les boreres per veure passar l’Orquestra Municipal de la Guàrdia Urbana Muntada. Començava aleshores el famós llençament de caramels de la festa de Sant Medir.

Rapidament varem baixar les escales amb els nens per unir-nos a la multitud que allà es congregava. Els meus tres fills, de 18, 8 i 2 anys, semblavam conéixer la festa des de sempre, encara que fos la seva primera vegada. Cridaven: Aqui!, aqui!, per demanar més dolços a la gent de les colles que els lleçaven desde dalt dels camions que passaven. El petit no sabia on mirar i agafava tot amb un enorme somriure a la cara. El de vuit anys anava i tornava fent una muntanya de caramels. El més gran semblava haver tornat a la infància.

Poc després va arribar el meu sogre i minuts més tard el meu marit duia un paraigua del revés per recollir més facilment els carmels que queien del cel.

Em vaig enterar de la història de Sant Medir la setmana passada, al llegir un apunt de la escola d’un dels meus fills. Deia que era un pagès que vivia cap a l’any 303 d.c. a la serra de Collserola, en l’actual terme de Sant Cugat del Vallès. I que va ser mort pels soldats romans per protegir el bisbe Sever de Barcelona de la persecució feta per Dioclecià als cristians.

Després de la pluja de dolços, vam anar a veure el partit del Barça a un restaurant prop de casa. L’equip de futbol encanta el meu fill gran. Una passió compartida amb el seu avi, amb qui va comentar totes les jugades.

Carmels i calcots1

Al final vam anar a dinar i gaudir d’un dels costums més populars de Catalunya: la calçotada. Organitzada per una associació del barri on vivim, a l’aire lliure, les taules van ocupar tot un carrer, tallat especialment per a l’esdeveniment.

Teniem molta expectativa. La llarga estona que passarem a la cua ens va fer créixer la curiositat. La meva sogra m’explicava com es serveixen els calçots, tal com surten de la graella, i com cal pelar-los i sucar-los amb la salsa romesco. I que les calçotades es solen fer des de finals de l’hivern fins al març o principis d’abril, oportunitat per gaudir dels primers raigs de sol que anuncien l’arribada de la primavera.

Un cop el menjar arribà a la taula, els ulls es tornaren cap a nosaltres, els iniciants. El meu fill de 8 anys va menjar dues vegades, però no li va agradar. El petit va menjar només la carn i les mongetes. A mi i al meu fill gran ens va agradar molt. Amb pitets i guants de plàstic, varem sucar els calçots amb la salsa, i cap a dins! Les mongetes, la botifarra, el pollastre i el pa foren actors secundaris en la festa, però imprescindibles per complementar el plat principal. Feia un sol molt bo, la gent omplia el carrer i tot plegat era molt divertit!

Després vaig buscar per internet més informació sobre els calçots. Es veu que l’origen d’aquest àpat està a la població de Valls, on a finals del segle XIX un pagès conegut amb el nom de Xat de Benaiges, va descobrir una forma especial de fer créixer la ceba blanca. Es plantava de forma que només quedés mig colgada i a mesura que creixia es procedia a tapar-la amb terra. Aquesta acció, que es coneix com a calçar, és la que dóna nom al calçot. I que tot i que a Valls i comarca la calçotada se celebra des de principis del segle XX, aquest àpat va començar a popularitzar-se a partir de mitjans del segle passat.

El dia no podria ser millor. Vaig descobrir moltes coses sobre tradicions catalanes d’un vegada i vaig aprendre una mica més la llengua. És curiós observar com la vida a Barcelona, la gran metròpoli, també està molt influenciada pels costums del camp.

Val a dir que, des de l’edat mitjana, es coneix Barcelona com a cap i casal del país, títol designat a la ciutat, per la seva importància respecte a la resta de Catalunya.

Crec ademés que és molt important aprendre l’idioma del lloc on visc ara, doncs la llengua d’un país té molt a veure amb la seva cultura, la seva història i la seva forma d’entendre i d’estar en el món.