Del BrasiL al RavaL

Taiza Brito i Gerard Viader

Quan el president de la FIFA, Joseph Blatter, anuncià al 2007 que el Brasil havia estat triat com a seu de la Copa del Món del 2014, es desfermà una gran eufòria entre la població. En aquell moment, el llavors president Lula ho celebrà destacant que el món tindria l’oportunitat de veure el que el poble brasiler era capaç de fer.

“El futbol per a nosaltres brasilers no és només un esport sinó una autèntica passió” digué, tot assegurant que a partir d’aquella data i fins al 2014 el país es volcaria per a enllestir un dels mundials més grans de la història. En aquell moment, Lula es trobava en la seva segona gestió i gaudia de gran popularitat, amb una alta aprovació del seu govern.

Set anys més tard el Brasil presidit per Dilma Rousseff, successora de Lula, viu moments de tensió amb gran part de la població qüestionant l’enorme dispendi de fons públics realitzat pel govern des de aleshores. Noves protestes estan previstes i prometen sacsejar el país avui, 12 de juny, especialment a São Paulo, on es farà el partit inaugural entre Brasil i Croàcia.

Tant és així que en l’ultim discurs a la televisió nacional, aquest dimarts (10 de juny), la presidenta feu uma crida a la calma, demanant pau als brasilers, tot afirmant que el Brasil ha superat els principals obstacles i està preparat per realitzar la competició.

El Brasil arriba, doncs, a la jornada inaugural de la Copa del Món, amb la població dividida entre dos sentiments: l’alegria i la frustració.

L’alegria ve d’una passió real dels brasilers pel futbol, que se n’orgulleixen d’ostentar cinc títols mundials i de que el país es destaqui entre els majors productors de jugadors del planeta. També pel desig que l’equip conquereixi el sisè títol i, ademés, per l’oportunitat que pugui fer-ho a domicili.

La frustració s’expressa en forma de protestes continues que venen succeint-se des de juny del 2013, quan es realitzava la Copa de les Confederacions, assaig previ de la Copa del Món d’enguany. I es deu al fet que els governants han fet creure a la gent que les inversions assignades pel mundial resoldrien els problemes crònics del país. La frustració s’ha originat en l’ampli espai, l’enorme distància que hi ha entre allò que s’ha promès i allò que realment s’ha fet, s’ha executat.

Segons Pedro Trengrouse, coordinador de Projectes de la Fundacão Getulio Vargas (think tank públic brasiler): “el govern construí una matriu molt àmplia de responsabilitats, incloent-hi obres d’aeroports, ports, seguretat pública, o sigui, una sèrie d’inversions que s’haurien d’haver fet amb o sense el Mundial. Va prometre demés i ha entregat de menys a la població, perquè la Copa del Món mai ha tingut aquest poder i no el tindrà mai”.

Aquesta matriu de responsabilitats de la Copa del Món, que recull les inversions previstes em funció de l’esdeveniment, fou acordada i divulgada al 2010, l’últim any del govern de Lula, en conjunt amb els governs dels estats i ajuntaments de les 12 ciutats amfitriones. La previsió era que tots els projectes fossin executats fins al desembre del 2013. Tots els estadis i algunes obres més han estat lliurades i já presenten resultats. No obstant això, gran part del que es va prometre que seria el llegat per a la població encara no està en funcionament.

Davant d’aquest quadre, la societat no tan sols començà a questionar els terminis incomplerts, sino també el plantejament faraònic d’aquesta copa: les enormes despeses, el super-facturament, les desapropiacions i el minso retorn econòmic que s’espera d’alguns estadis (com els de Brasília, Manaus, Natal, Cuaiabá), autèntics elefants blancs aixecats en ciutats sense tradició futbolística. I per acabar-ho d’adobar, la mort de treballadors durant la construcció dels estadis, evidenciant les precàries condicions de seguretat al món del treball.

En un país on les inversions en salut i educació continuen sent deficients, i on la (in)seguretat i la (in)mobilitat continuen sent el gran mal de cap a les grans ciutats, és natural que hagin sorgit moltes opinions contràries a la realització d’aquest gran esdeveniment esportiu.

Malalties transmisibles com la malària, la febre groga i el dengue encara estan a l’ordre del dia. El percentatge d’universitaris és baix i el d’analfabets encara és alt. I l’ensenyament deixa molt a desitjar. Els homicidis i robatoris estan a l’ordre del dia a moltes grans ciutats (malgrat els primers afecten sobretot al gruix de la població més excluida i no es preveu que victimitzin necessariament als turistes de la Copa, però els segons, no estan descartats).

En el transport, amb greus embussaments i una xarxa pública inadequada i desconfortable, es troben atrapats centenars de milers de persones que s’han d’amuntegar diariament dins d’autobusos, trens i metros per a passar-se més de 2 hores entre la residència i el lloc de treball.

Alguns analistes atribueixen l’origen del nou mal estar brasiler a l’augment del poder adquisitiu del conjunt de la ciutadania. En els darrers 10 anys hauria sorgit uma nova classe mitja, un conjunt de la població que abans no tenia accés al consum i al crèdit i ara sí. I que ara comença a pensar i a actuar com un consumidor exigent. I que veu que tot el confort generat pel consum que gaudeix en l’àmbit privat, no es veu acompanyat per la millora de les condicions en l’àmbit públic: hospitals desassistits, escoles abandonades, carrers bruts, insegurs i mal asfaltats, places mal conservades, etc. Aleshores aquest és el ciutadà que s’indignà i sortí al carrer al 2013, per protestar contra les decisions pressupostàries equivocades i les inversions massa inflades per al Mundial. Perquè 12 estadis si a les anteriors edicions de la copa del món només em calgueren 8?

Segons les estimacions vehiculades per la premsa, la predicció de despesa en la construcció i reforma dels estadis definits per a la realització de 64 partits  arriba a més de 5.100 milions de reals (1.700 milions d’euros). Si ademés s’nclouen les obres d’infraestructura, aeroports, carreteres, hotels, formació de mà d’obra, per exemple, la inversió prevista oficialment per al Mundial augmenta fins a 33 mil milions de reals (11 mil milions d’euros), amb poc més del 10% financiat pel sector privat i la resta amb fons públics.

La sospita que la classe política és la gran beneficiada de la jugada del mundial (en un país on la corrupció és un mal endèmic), junt amb les grans constructores, també ha contribuït a l’eclosió d’interessos corporatius diversos (treballadors d’autobús, de metro, professors, policies, etc.), molts amb demandes de millora salarial davant d’un augment de la inflació i del cost de la vida produït pel moviment econòmic generat per la Copa del Món, i com no es veia des de feia molt de temps al país. Així, les protestes socials s’han anat barrejant amb vagues sindicals em sectors estratègics que han vist l’oportunitat de posar sobre la taula les seves reivindicacions, em um moment especialment delicat per al país.

Algunes paralitzacions, com la dels policies militars de Pernambuco (responsables per patrullar els carrers), al maig, varen desfermar els pitjors instints socials entre una població de baixa renda instigada pel consum de masses, succeint-se saquejos a comerços i robatoris a vianants, en plena llum del dia, em imatges que donaren la volta al món. Per a garantir la situació, el governador de l’estat hagué de sol.licitar a Brasília la presència de l’exèrcit al carrer i de la Força Nacional – un cos de reserva per a situacions excepcionals – en el que acabà sent un exercici tàctic previ al que es posarà em marxa durant els dies del Mundial a Recife i les demés ciutats-seu.

Altres vagues més recents, com la dels treballadors del metro de São Paulo, han estat amenaçant, fins l’últim moment, de bloquejar l’accés a l’estadi als dies de partit de mundial, inclòs el d’avui. I venen provocant, al mateix temps, molt malestar social a una població que veu sobtadament alterada la seva mobilitat, já de per si precària.

L’augment del cost da la vida al Brasil s’ha notat especialment en el sector educatiu, els aliments, la restauració, el turisme i l’habitatge, sobretot en les grans ciutats  on es celebra el mundial. Per altra banda, els sectors que han vist disparar-se els seus beneficis són el d’electrodomèstics: amb la venda de televisors gegants (LCD o de plasma) per a veure amb tota definició els partits del mundial; i el sector de begudes, sobretot amb la venda la cervesa, ingredient que no faltarà en les celebracions esportives que es duran a terme per tot arreu i que promet tornar el clima més explosiu, encara, en cas que la selecció canarinha no assoleixi la fita que el país tant li exigeix i que l’actual govern tant necessita per a encarar amb el peu dret les eleccions presidencials previstes per al proper octubre.