La Forastera

No em trec del cap les paraules que l’Ana Vilarino (@anavilarinol), una seguidora de Lula da Silva, va publicar ahir a Twitter: “L’home apareix, no diu cap paraula, fa tremolar els seus enemics, revifa i emociona els que l’estimen. El Lula en silenci és un acte polític”. El resum de l’impacte de la jornada viscuda per l’ex-president el dissabte a la vetlla i l’enterrament del seu net Arthur, de set anys, ha estat precís.

L’home de 73 anys ha aconseguit mobilitzar el país i els mitjans encara que fos un dissabte de carnaval, quan la gent  entra en una mena d’estat de trànsit durant la festa que atrau totes les atencions fins al dimecres de cendra. I per una raó ben senzilla. Fa por als seus adversaris i no ha perdut el seu carisma i l’empatia tot i estar empresonat, incomunicat i amb els drets polítics inhabilitats des d’abril del 2018, quan fou condemnat per corrupció.

La policia ha conduït Lula da Silva de Curitiba a São Bernardo do Campo amb ostentació i  prohibint-li fer qualsevol tipus de pronunciament públic. Més de 290 policies de l’estat de São Paulo han fet la seguretat a l’entorn del cementiri on el petit Arthur, que va morir de meningitis el passat divendres, ha sigut incinerat i enterrat. Un equip especial d’agents de la Policia Federal portant armes de gran calibre, comandada per dos delegats, envoltava el “perillós líder del Partit dels Treballadors”.

Malgrat això, s’ha tornat impossible impedir que les seves paraules, proferides entre llàgrimes vessades al peu del fèretre del net, ressonessin per tots els racons del Brasil. “L’Arthur fou un nen que va patir molt assetjament escolar per ser net meu. Per això, tinc un compromís amb tu, Arthur. Provaré la meva innocència i quan et retrobi novament, portaré el meu diploma d’innocent”, ha afirmat. I ha afegit: “Provaré qui és lladre en aquest país i qui no ho és. Qui m’ha condemnat no pot mirar als ulls dels seus nets com jo mirava els teus”.

Lula da Silva ha aconseguit forces per consolar el fill Sandro i la nora Marlene, pares de l’Arthur, i pels condols de les més de cent persones que han rebut autorització per participar de la cerimònia. Segons els presents, ha plorat molt i tota l’estona acaronava el cos del net.

També ha rebut una trucada del ministre del Suprem Tribunal Federal (STF), Gilmar Mendes, que fou en dels més contundents crítics de Lula da Silva durant la seva presidència del Brasil. Mendes ja havia trucat hores abans al fill de Lula expressant el seu condol, però volia fer-ho personalment. Ha dit que era avi i pare i que volia compartir el dol amb la família Lula da Silva. L’ex-president no ha aconseguit parlar molt perquè les llàgrimes l’hi ennuegaven les paraules i una tercera persona, que ha agafat el telèfon, ha hagut de concloure la conversa.

Diverses cròniques han sigut publicades per periodistes en les quals han parlat del dolor viscut per Lula da Silva com a pare i com a avi. Una de les més destacades ha sigut  l’escrita pel periodista Reinaldo Azevedo. Ni tan sols per la forma, però per haver sigut un dels més grans detractors de Lula da Silva durant els seus dos mandats com a president. A més de solidaritzar-se amb l’ex-president i la família, Azevedo ha criticat la postura del diputat federal Eduardo Bolsonaro, fill del president Jair Bolsonaro, que el dia anterior va escriure una piulada contra el dret de l’ex-president a rebre l’autorització que consta a la llei per vetllar el net.

“Aquesta piulada restarà com un emblema d’aquests temps. Dels que viuen en un món comandat per persones que, en la pell de defensors implacables dels bens públics, celebren la mort d’un nen perquè també aquest esdeveniment seria un just càstig al seu avi. Qui vol tenir un Eduardo Bolsonaro com a guia del seu humanisme?”, ha preguntat.

Responc que feliçment no estic entre aquestes persones. Com bé ha dit Azevedo, l’actitud d’Eduardo Bolsonaro i d’una sèrie de persones, que com ell han escrit sense complexos improperis contra Lula i han celebrat la mort del petit Arthur, és vomitiva. “Ignorar la dimensió profundament humana de la tragèdia familiar no concerneix a la política, sinó a la psicologia. Persones així probablement són psicòpates. La ignorància política té remei. La psicopatia no”, ha rematat.

El periodista ha dit que hi ha moltes persones que pateixen i que Lula era una que patia com poques (va perdre la dona poc abans d’entrar a la presó i no va poder vetllar el seu germà fa un més per una prohibició inaudita de la justícia). “Tota la meva solidaritat, encara que a ell i a la seva família pugui ser irrellevant. Ho faig també per mi, perquè hi ha un moment en que només podem ser salvats per la compassió”, ha conclòs.

Al cementeri molta gent també ha prestat solidaritat a Lula da Silva. Allà diverses persones, encara que aïllades pel cordó policial, han rebut l’ex-president amb respecte i estima.  Al sortir, Lula els ha saludat amb la mà, cosa que li ha rendit un retret per part del delegat que l’acompanyava. “El senyor sap que no podia fer això”, li ha dit. Dolgut, amb els ulls inflats, però amb dignitat, l’ex-president ha contestat: “El senyor sap que sí que havia de fer-ho”.

Lula da Silva ha passat només dues hores al lloc de la cerimònia i ha tornat a la seva cel·la a la Policia Federal de Curitiba. Però en aquest poc temps ha deixat un rastre d’esperança por on ha passat, espantant els monstres que no volien que ell s’acomiadés del net i consolés la seva família.

Amb tot el què ha passat, les paraules d’Ana Vilarol, amb les quals he començat aquest escrit, cobren encara més sentit. No ha calgut cap paraula de Lula da Silva per fer tremolar els seus enemics, que al final deuen sentir una immensa por d’aquest senyor de cabells blancs que tant encanta una parcel·la de la societat brasilera. No ha calgut una sola paraula seva en públic. El seu silenci ho ha parlat tot.