El difícil exercici de no abraçar

Els brasilers com jo entendran a primer cop d’ull el títol d’aquest article fet sota l’impacte del confinament pel Covid-19. A nosaltres ens encanten les abraçades, a més dels petons, del tacte amb les persones. Tenim una major propensió a parlar amb les mans, amb el braços i a expressar sentiments molt a prop físicament, uns dels altres.

Aquests dies de confinament a Barcelona, on visc de fa cinc anys, estan sent interessants per moltes coses. Primer per reflexionar sobre la pressa diària en que vivíem sense adonar-nos-en. Sempre corrents cap aquí, cap allà, buscant la vida. Gairebé automàticament.

Però aquests darrers dies, els meus pensaments estan lluny. Crec que això passa amb molta gent. Tinc moments en que sento por, angoixa o senzillament un no res. Altres cops sento esperança, que estem vivint un moment en què la humanitat es despertarà i haurà d’emprendre un nou rumb.

Encara és molt d’hora, tot està indefinit i encara no sabem com en sortirem. El Covid-19 avança ràpidament segant vides per tot el món, infectant milers de persones. Cada país va a la seva. Alguns, pel bon camí; altres no, com el Brasil, on crec que sentirem notícies dolentes pròximament. El Bolsonaro, aquest que tots coneixeu i que fa befa de la pandèmia, certament portarà el país a un malson fins ara mai vist. Espero equivocar-me, però no guardo gaires esperances.

M’agradaria en aquest moment poder donar una abraçada forta a tots els meus familiars que són al Brasil i també als meravellosos amics que vaig fer al llarg de la vida. Aquí i allà. Són temps difícils  tot arreu, però insisteixo en creure que alguna lliçó en traurem de tot això.

Una fort abraçada al món.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *