Cada terra fa sa guerra: 201 anys de la revolució pernambucana

Tal dia com avui, l’any 1817, el poble de Pernambuco, l’estat on vaig néixer, va revoltar-se contra la corona Portuguesa, declarà la independència i instituí una república amb aires liberals. Amb aquest gest heròic, la revolució pernambucana esdevingué l’únic moviment emancipatori de la història del Brasil que aconseguí superar la fase conspirativa, prendre el poder i governar-se durant un cert periode de temps.

Al tombant del segle XIX, el Brasil era una immensa colònia dividida administrativament en capitanies i Pernambuco n’era la més productiva, basada en les plantacions de cotó fluix i canya de sucre, amb abundant mà d’obra esclava, tot sigui dit. El moviment va ser impulsat per les elits locals amb gran adhesió popular. Tingué com a causa directa el trasbals de la regió arran de la transferència de la Cort Portuguesa al Brasil al 1808, que es refugià a l’altra riba de l’oceà fugint de la invasió napoleònica de la Península Ibèrica.

La població de Pernambuco aviat manifestà la seva insatisfacció per la sobrecàrrega fiscal imposada per mantenir els luxes del rei Dom João VI i la seva cort en terres tropicals. Va haver-hi un augment de l’impost sobre la producció de cotó fluix. A Recife, la ciutat més important de la capitania, fins i tot s’imposà el pagament d’una taxa de llum per a sufragar la il·luminació pública de Rio de Janeiro, ciutat on residia el monarca a milers de quilòmetres.

A més, João VI havia nomenat diversos portuguesos per a càrrecs importants de l’administració de Pernambuco i também per l’exèrcit, desagradant les elits locals.
Els més pobres patien amb la creixent desigualtat, la fam generada per una gran sequera i la crisi de l’economia local. Les idees de la il·lustració van tornar encara més espès el brou revolucionari i donà base ideològica al moviment, al qual es van sumar militars, jutges, comerciants i molts frares.

El govern republicà de Pernambuco va resistir 75 dies i prengué decisions importants, com l’establiment de la llibertat de premsa i de religió; l’abolició dels impostos per a la cort; la institució del principi de la separació de poders (executiu, legislatiu i judicial) i l’augment del sou dels soldats.

La revolució pernambucana s’expandí per altres contrades del nordest brasiler, arribant a Paraíba, Rio Grande do Norte i Ceará. Els idealitzadors del moviment buscaren suport als Estats Units, enviant emissaris amb diners per comprar armes i reclutar soldats. Una ajuda que mai arribà a temps d’impedir la desfeta. La reacció del rei Dom João VI fou violenta, amb l’enviament d’una flota marítima al Port de Recife i més de quatre mil soldats que eren a la veïna Bahia.La repressió fou ferotge i els líders del moviment foren executats i van tenir les mans i caps mutilats i exhibits en plaça pública.

Com a càstig a Pernambuco i recompensa a les comarques lleials del sud, el monarca els hi otorgà el dret de separar-se’n, formant una capitania pròpia, embrió del futur estat d’Alagoas. Tot i que el somni de llibertat durà poc temps, la revolució pernambucana aconseguí posar en entredit les aspiracions monàrquiques de construcció d’un imperi a l’Amèrica del Sud.

Anys a venir, el centralisme imposat per la corona xocà frontalment amb les aspiracions federals de les capitanies i Pernambuco no trigaria a despuntar en la revolta contra el Brasil Imperi, en l’anomenada Confederació de l’Equador, al 1824. En aquesta nova bugada, Pernambuco perdria un altre llençol i aquest cop el càstig fou la pèrdua dels territoris de l’oest, que serien anexionats a la capitania de Bahia (actual Oeste Baiano).

Pernambuco ja comptava amb un historial recent de revoltes, com foren la Insurrecció Pernambucana (1645) i la Guerra dels Mascates (1711), que cercaven l’emancipació contra la opressió social. No es casualitat doncs, que l’estat sigui conegut encara com o Leão do Norte (el lleó del nord), per haver-se significat amb gallardia en la lluita pels seus drets i llibertats.

I és que la memòria històrica pesa molt en l’imaginari social de les comunitats polítiques. No en devades avui s’ha completat l’any del bicentenari de la revolució pernambucana. Unes conmemoracions que han quallat amb la ideia de tornar l’efemèride festivitat estadual.

De tot plegat, el que es conta encara avui dia és que el pitjor enemic del moviment revolucionari vuitcentista no foren tant les tropes reials com les divergències internes entre les faccions rivals i els seus líders. Un perill per a qualsevol moviment que es preui i vulgui seguir endavant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *