La Forastera

Taíza Brito

La llum de la dignitat

Una dels moments més emocionants de la manifestació de l’11 de novembre d’enguany va ser quan la gent va encendre els seus mòbils i es va produir la imatge, enmig de la fosca nit, d’una immensa mar de llum de tres quilòmetres de llarg a l’Avinguda Marina de Barcelona. Les fotografies que aleshores es varen obtenir han donat la volta al món i molta gent va comentar a les xarxes que són una excel·lent representació simbòlica de la llum de la dignitat, de l’esperança, de la llibertat.

Els vídeos i les imatges aèries són realment impressionants, d’una bellesa estètica inigualable: el magnífic registre d’un moviment ondulant enmig d’una immensitat humana, amb tota la gent cridant a una sola veu per la llibertat dels presos polítics i en defensa del seu govern a l’exili.

Amb tot el que més em va impactar va ser la llum de l’esperit de la gent, cosa que es reflectia en les seves cares. No eren cares de rabia, ni de dolor, ni de ganes de venjança, malgrat el patiment per la brutalitat de les respostes de l’estat espanyol a les seves aspiracions polítiques.

A les cares vaig veure no només més que dignitat. Al adonar-me d’això vaig parar de gravar les escenes i vaig fixar la mirada als que eren al meu voltant. Davant tenia els familiars i amics dels membres del govern, dels Jordis, i dels consellers exiliats a Brussel·les amb Carles Puigdemont.

Una noia rossa, d’uns 16 anys, mantingué amb orgull el seu cap alçat. Així com un senyor gran, d’uns 70 anys, es posicionava de la mateixa manera. I d’aquesta forma els altres, nens, adults, homes, dones. Entre el poble que us va rebre, cares semblants.

Quan van començar els parlaments dels familiars llegint les cartes enviades pels empresonats, postures dretes, orgull a la mirada, fermesa en la veu, contundència.

Els missatges vinguts des de la presó eren d’esperança, de fe en el futur, de creença en un poble que pot assolir als seus somnis si camina unit.

Un missatge en particular em va cridar l’atenció. Va ser la carta del conseller Antoni Comín, que va subratllar el testimoni de valentia dels empresonats, especialment per als seus fills. Un patrimoni que no es pot furtar, l’exemple de coherència i el desig de llibertat que demostren.

Veient aquella gent, com es manifestava, tot s’aclaria. Duien la mateixa valentía al cor. Vaig percebre llavors que el que els il·luminava eren els seus potents sentiments.

Amb les presons i totes les mesures repressives preses fins ara, el govern espanyol que volia la gent atemorida, agenollada, humiliada, va fallar. No va aconseguir difondre la por, tampoc reduir les aspiracions republicanes. Simplement perquè té al davant un poble tossudament alçat.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per laforastera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent