La Forastera

Taíza Brito

Conversa amb Ramon Folch i Camarasa sobre el desvetllament nacional

“No hi dubte que quan els catalans es despertin d’aquest ensopiment que els aclapara tindrem molt de guanyat i el catalanisme haurà donat un gran pas envers la restauració de la independència de la nació catalana”.

La frase, d’en Josep Maria Folch i Torres, extreta d’un article publicat a la revista Cavalcant l’ideal, al 1898, és el punt de partida d’una conversa profitosa amb el seu fill, l’escriptor i traductor Ramon Folch i Camarasa, de noranta anys. Aleshores, el seu pare era un jove de divuit anys que maldava per despertar la societat catalana de la indiferència davant l’opressió del jou centralista i la befa dels governants.

Així, en Ramon em va voler transmetre que aquest anhel de llibertat del poble català no és de fa quatre dies, sinó que té una profunditat històrica que atravessa diverses generacions. Per a l’escriptor, vivim un moment clau per a la societat catalana, quan falten menys de trenta dies per al referèndum de l’1O i el govern espanyol es mostra disposat a no deixar realitzar-lo.

Per a en Ramon, el moment és de ser optimitsta. “Hem de creure que sí que ho aconseguirem”, em diu, a l’afegir que cal que la gent vagi a votar. “El que el govern espanyol vol és que fugim, que ens amaguem, però cal demonstrar que no tenim por”, afirma.

Coincidentment, Folch i Torres també fou protagonista de l’inici de les mobilitzacions de l’11 de setembre. A la diada del 1901 fou detingut juntament amb una trentena d’activistes després de l’ofrena d’una corona de flors a Rafael Casanova. Pocs dies després, es convocà una multitudinària manifestació de solidaritat amb els detinguts, convertint el que fins llavors era un acte cultural en una reivindicació de carácter polític.

Ramon, amb nou décades a sobre, no trontolla quan parla de la seva il·lusió independentista. “Amb una cadira plegable he assistit i participat de tots els moviments de masses que s’han produït. Amb molta alegría, quan em queien les llàgrimes, envoltat de la meva família”, recorda. Per a ell, el més bonic d’aquestes manifestacions era l’alegria. “No eren manifestacions d’odi o de revenja. La gent té ganes d’anar al cel”, diu en referència a la llibertat.

“El meu pare, abans que es fes famós com a escriptor, era un catalanista independentista, ja havia passat la ratlla del catalanisme literari”, explica. Ramon recorda com el seu pare també fou processat al ser redactor del setmanari La Tralla. Per la publicació d’un número dedicat a la independència de Cuba, el fiscal demanà set anys de presó i Folch i Torres acabà refugiant-se a França, on va passar-hi tres anys.

Reflexionant sobre aquests fets, Ramon no s’atreveix a fer prognòstics sobre el futur. Diu que és molt difícil de preveure què passarà l’1O. És conscient que la repressió de bell antuvi no tornarà a succeir, doncs donaria molt mala imatge al govern espanyol. Ambtot, els veu molt disposats a barrar el referèndum. “Però sigui el que sigui, res del què hem fet, res d’aquesta feina, s’haurà perdut i restarà com un llegat per a les pròximes generacions de catalans”.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General | s'ha etiquetat en , , , , , , per laforastera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent