Vida i mort. Vida…

NOS 2

L’últim 12 de octubre patia d’una angoixa sense mida, estava amb el cor atapeït. El dia gris i la pluja abundant no m’ajudaven precisament a millorar l’estat d’ànim. Vaig recordar-me dels dies feliços d’aquest estiu, quan vaig conèixer i conviure amb molta gent maca. Vaig decidir escriure a una d’elles buscant renovar l’energia.

Vaig dir-li: “Em sento amb molta SAUDADE. És una paraula en portuguès difícil de traduïr. És un sentiment fort que sentim quan ens fa falta algú o quan enyorem coses que vam viure i que ens van deixar bons records”. La meva amiga va contestar: “Saps que ets benvinguda sempre que vulguis! Jo també et trobo a faltar…molt!”

Aquestes paraules van reduir el sentiment aclaparador que abruptament havi aparegut sense motius. Vaig dirigir el pensament cap al dia següent, data de l’aniversari de 4 anys del meu fill petit. El pastís, els regals, la conmemoració en família…

El 13 de octubre va arribar, com quasevol altre dia. Hores després de l’alba però vaig rebre la notícia de que el meu sogre s’havia mort. Una “mort dolça”, mentre dormia al seu llit, a casa seva, sense possibilitat que li diguessim adéu. La notícia va perforar el meu cor profundament. Em vaig adonar que aquell home de 80 anys, que caminava poc a poc i que semblava un ocellet fràgil, va ser un dels responsables d’omplir d’amor les nostres vides a Barcelona. Un amor contingut, a la seva manera. Continua llegint