Muntanyes que guareixen

Les muntanyes són el que hi ha de més impressionant a la geografia catalana. Crec que tenen el poder màgic de guarir quasevol dolor de l’ànima. Gaudir de la natura amb els éssers estimats és uns dels programes que més m’agrada fer per aquí.

El cap de setmana passat vaig poder disfrutar d’un d’aquests paisatges al costat de gent molt bona. L’entorn idíl·lic de Bagà, envoltat de serres boscoses, va ser l’escenari de la festa de casament d’un dels cosins del meu marit. Vam passar-hi un dia magnífic, ple d’alegria, lleugeresa i amb molt d’amor familiar.

El lloc, una casa rural on es conreen plantes medicinals i aromàtiques, no podia ser millor. Des dels horts plens de menta, romaní, farigola i tantes altres espècies emanava una olor que purificava encara més l’aire de l’ambient. Per completar l’escena, el riu Bastareny fluïa suaument entre les pedres del seu llit, al fons de la vall.

Vam passar tot el día allà, parlant, menjant, ballant, cantant … vivint plenament. Amb pares, fills, germans, cosins, tiets i avis. Vaig aprendre cançons catalanes de tota la vida, com deia la meva sogra, a l’explicar-me sobre les lletres i els cantautors de cadascuna d’elles.

Vaig adonar-me que feia temps que no ballava o cantava, dues coses que m’agraden tant. I què en són d’importants les estones que podem gaudir sense pensar en res més, buidant el cap i oblidant les preocupacions del dia a dia.

Jo, que aqui sóc forastera, pateixo molts cops d’un anhel sense precedents, augmentat per la lletjor dels dies grisos del meu primer hivern al vell món, un hivern que se m’ha fet més llarg que un dia sense pa (per als que venim dels tròpics, només hi ha dues estacions). Sento enyorança de la meva terra, de la meva gent, dels meus costums, dels amics de tota la vida i de la família que és a l’altra banda de l’oceà. Un sentiment tanmateix contradictori, doncs no em sento infeliç aquí, però que de tant en tant reapareix.

Però el tema no ès l’anhel i sí el remei que he trobat per a mitigar aquest dolor de l’ànima: natura, nous amics i la família catalana. Un sant remei!

IMG-20160714-WA0004

Diumenge al matí, passejant per Bagà, ens vam trobar que feien castellers a la plaça porxada, guarnida per a l’ocasió amb banderes medievals. Hi participaven colles vingudes des de Berga i Castellar del Vallès, desafiant la gravetat per aconseguir les seves gestes d’humana arquitectura. Sorpreses i presents del destí.

Un cop de volta a la carretera, varem aprofitar per conèixer la muntanya del Pedraforca. Un regal per als ulls. Un esplendor! Em varen explicar que juntament amb Montserrat i el Canigó formen la tríada de muntanyes emblemàtiques de Catalunya. Tant impressionant com la seva visió és el camí ple de revolts que fem per a arribar-hi, a través de cingles i congostos escarpats.

IMG-20160714-WA0003

Gaudeixo de cada detall. Del paisatge que s’obre a través de la finestra del cotxe o de l’hostal on ens hospedem, de les rutes per dins de la vegetació, la fauna i la flora, tot. I aprofito per conèixer monuments, la historia, el passat medieval de la vall –refugi de càtars occitans d’altres èpoques–, i tot el que pugui absorvir.

A la tarda, ja de tornada a la gran ciutat, vam fer parada a Sant Cristòfol, a la casa d’una de les tietes del meu marit, on es pot gaudir des de primera fila del paisatge de Montserrat i de l’amabilitat dels anfitrions. No es pot demanar més!

Aquests dies quedaran guardats amb pany i forrellat en un dels calaixos de la meva memòria com uns dels més agradables en els últims temps. Als nuvis, dos joves d’ànima lleugera, i als seus familiars, només puc agrair per la seva simpatia i sensibilitat. I desitjar-lis tota la felicitat del món!

Visca els nuvis!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *