Mobilitat en debat

La vaga del transport públic a Barcelona obre la possibilitat d’una discussió més aprofundida sobre la qualitat del servei prestat diariament als usuaris. Especialment a l’agenda dels mitjans de comunicació locals. La majoria de les notícies daquests dies parlen només de les implicacions per al Mobile World Congress (MWC) i la imatge internacional de la ciutat, bé com sobre el torcebraç entre vaguistes i patronals.

Seria interessant mostrar el que han de patir els usuaris, principalment aquells que es desplacen a la feina molt d’hora. Caldria només anar en dies normals, a l’hora punta, en un dels mitjans del TMB per comprovar-ho. La vaga sembla permanent.

Qui utlitza la línea vermella del metro, per exemple, passa per situacions increïbles. Més encara entre les 7h i les 8h del matí. De dilluns a divendres la espera mitjana és de 4 a 8 minuts entre un tren i l’altre. Temps d’or per a qui va a la feina.

Al cap de setmana cal creuar els dits, perquè el temps entre els combois és imprevisible. A vagades es pot arribar a esperar fins a mitja hora, sense cap explicació sobre la raó del retard. Ni informacions a les pantalles ni a megafonia. Desatenció total amb l’usuari. Parlo per experiència pròpia de 8 mesos seguits agafant el metro al mateix horari.

Pensar en aconseguir un seient és una questió de molta sort, gairebé un luxe! Quan sobra espai per a moure’m dins dels vagó ja és motiu d’alegria. Ah, m’oblidava d’un detall. Bo és el dia en què els trens no es queden parats a cada estació durant gairebé un minut. Una tortura psicológica! Què, com es obvi, ademés impacta en el temps total del desplaçament.

La situació no és diferent als trens de Rodalies i Ferrocarrils de Generalitat, segons experiències diàries viscudes per companys de feina. Els probres, que venen de més lluny, moltes vagades arriben tard per compte dels constants retrasos.

El servei d’autobusos funciona una mica millor, tot i que per a qui té un horari a cumplir no acostuma a ser una bona opció pel temps de durada dels desplaçaments.

Moltes empreses no volen saber perquè els funcionaris es retrasen i poca importància donen als justificants obtinguts a TMB. Així, normalment, el temps perdut es transforma en descomptes al sou.

És notori que hi ha una precarietat d’inversions en funció dels escasos recursos destinats pel govern espanyol a la millora de la infraestructura de transport a Catalunya. Aquesta discussió política és sobre la taula.

Però crec que manca un actor imprescidible en el debat: els usuaris. Cal sentir i donar visibilitat als patiments de la gent que depèn d’aquest servei. Els usuaris poden ser valuosos aliats en una major mobilització amb la finalitat de millorar aquesta situació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *