L’esperança és l’últim que es perd

A cada any nou és comú renovar aspiracions i fer plans personals. Al mateix temps desitjar bones coses per als altres.

Aquest cap d’any, vivint-ne gairebé un de sencer lluny del meu país, experimentant una realitat completament diferent de la qual estava acostumada, veient nous horizonts geogràfics i polítics, tinc moltes demandes.

La majoria són desitjos globals: Que el món pugui experimentar la pau; que sapiguem cuidar del planeta; que la democràcia no sigui només un concepte utilizat com millor els sembli als governs; que les religions no siguin canals per a cometre actes de violència, que aprenguem a respectar-nos els uns als altres…

Explico el perquè d’aquestes demandes que semblen tan inabastables:

Les notícies sobre el drama dels refugiats que intenten arribar a Europa pel mig del Mediterrani, especialment el del nen l’Aylan Kurdy, trobat mort a l’illa de Lesbos, em causaren un impacte indescriptible.

Les recurrents crueltats de l’autoproclamat Estat Islamic a Síria i arreu del món, exhibint execucions per la web, atacant la gent on vol, com feren el 13 de novembre a Paris, segant arbitrariament tantes vides vulnerables. Tot apropiant-se indegudament d’un credo i aprofitant-se de la incapacitat dels governs d’actuar com cal.

El canvi climàtic que fa pujar les temperatures, descongelant muntanyes nevades, secant rius, extingint silenciosament espècies animals i vegetals. Una petjada indeleble de la nostre acció desastrosa amb els recursos naturals.

La corrupció, que erosiona governs de nord a sud del planeta. Que al Brasil enfonsa uma economia emergent, enduent-se amb ella llocs de treball, salaris, somnis i  l’esperança de tota una gent.

L’incapacitat de dialogar, com és el cas d’Espanya, que dona l’esquena al dret a decidir reivindicat per la nació catalana, generant un escenari d’incerteses, de conflictes polítics que podrien ser tractats sobre la taula.

Aquests i tants altres fets susciten moltes questions: la guerra encara regnant en tantes parts del món, la omissió i la incapacitat de dialogar dels governs, la violència nua i crua.

No és gens fàcil resoldre-ho tot, ho sé. Però, com els nens que al Nadal, sigui on sigui, creuen que els seus desitjos poden ser realizats, desitjo que un dia tot això sigui possible. No costa res somiar. Mentres, el millor seria que fos un sommi de tots plegats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *