La Forastera

Taíza Brito

Catalunya a la cruïlla

Formar part de les nacions lliures, en peu d’igualtat. Aquest és el somni de molts i molts catalans, joves, grans, anònims, famosos, politics o no. Això em queda més clar a cada acte que vaig testemoniant a Catalunya des de febrer d’enguany. No va ser diferent al Passeig de Maria Cristina, aquest divendres, al miting final de la campanya de Junts pel Sí, el més multitudinari que aquest país recorda.

Un desig que sembla senzill, però que no ho és, doncs dur-lo a terme suposa un desafiament contra l’status quo de l’estat espanyol, sedimentat fa 300 anys en un regne que no vol renunciar a l’unitat del seu territori.

Hi ha consciència d’això, però la voluntat daquesta gent impressiona. Les seves paraules contenen una veritat punyent. M’emociona l’esperit de llibertat que carreguen i transmeten. Com va dir en Romeva, són el vent.

Venint d’un país com el Brasil, tant llunyà, per al que escric com a corresponsal, no és gaire fàcil d’entendre això. La majoria de brasilers naturalment no coneixen la història de Catalunya. Molts d’ells, ni tan sols sospiten de la seva existència i del seu impetu nacional. Menys encara del procés sobiranista en curs. Per això, cada vegada que escric sobre el tema, tinc que explicar una vegada i una altra el què passa. Tot un desafiament periodístic. Però em sembla que per a aquesta gent ha arribat el moment de no explicar res més. I sí de fer-ho, com va dir Oriol Junqueras, en el seu emocionat discurs. I en aquell moment vaig pensar: Sí, no hi ha res més a explicar.

Els obstacles són molts, com em varen recordar alguns periodistes catalans amb qui vaig parlar durant la cobertura de premsa de l’acte. Amb tot, ara no hi ha com donar un pas enrera, em van dir. El mateix sentiment de la gent del carrer i dels candidats a l’escenari.

“Mai més serem súbdits”, ressonava de gom a gom, on la gent donava una vegada més lliçons de participació ciutadana, civilitat i fermesa de pensament. Traduïdes en les seves banderes i vestimentes, en la seva ànima. Tot sota un cel de vespre maravellós, mirant l’emblemàtica muntanya de Montjuïc, on tantes batalles foren lliurades en el passat.

Dintre meu vaig pensar. “Com serà al 28-S?”. Així ho vaig preguntar a alguns periodistes. Que em varen respondre: “Traballarem junts. Hi ha molt per fer i ho farem. Enfrentarem l’estat espanyol, que no es conformarà i farà de tot per a que ens quedem a dins”.

No m’atreveixo a fer pronòstics, però crec que tot és possible quan hi ha um sentiment de debò en allò que ens proposem a fer a la nostra vida. Tampoc sóc ingènua de pensar que Espanya facilitarà el camí cap a l’ndependència de Catalunya.

Em sento privilegiada per poder testimoniar de primera mà un moment d’immensa trascendència per a Catalunya, que es a la cruïlla històrica més important dels darrers temps.

A veure els camins que en sorgiran.

Demà començarem a treure’n l’entrellat



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per laforastera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent